D'anònimes a minoria

M’atreviria a aventurar que Anònim, que tants poemes va escriure sense signar-los, era sovint una dona”. Fa un segle des que l’escriptora britànica Virginia Woolf (1882-1941) escrivia aquestes paraules en Una cambra pròpia, fent referència a la invisibilització que pateix històricament la dona en la literatura. Mary Shelley va haver de publicar Frabkensteinde manera anònima per ocultar que era una dona, i la primera vegada que es va publicar Orgull i prejudici no portava la signatura de Jane Austen. Encara que en moltes parts del món –no pas a totes– les dones tenen per fi la llibertat d’escriure sense amagar-se sota l’anonimat, el món editorial continua sent liderat pels homes. Una mostra és que aquest Sant Jordi només un de cada tres llibres publicats al Principat han estat escrits per dones.

El 23 d’abril passat, les paradetes exposaven orgulloses les novetats literàries escrites per autores i autors andorrans. Ha estat un any de molta producció literària local, i és quelcom per presumir; ara bé, de les 24 obres publicades, només vuit són escrites per dones. Aquestes són: El que mai et vaig dir, de Noemí Rodríguez; 365 días de inspiración. Liderar empieza en una misma, de Clàudia Cornella; La captura, de Mariona Bessa; Clava-la. Manual per dir la paraula que toca quan toca, de Maria Cucurull; Color dins la foscor, de Cecília Santañes Molina; La ciudad que me estremeció, de María Campillo; La Casa del Silenci, d’Amàlia Prat-Albareda; i Fruites Hortalisses Jin Shin Jyutsu, de Francina Anglada i Carmen Prats.

Enumerades d’aquesta manera sembla que siguin moltes, però tal com passa al panorama internacional, les obres literàries publicades per dones no s’apropen a les publicades per homes. “El cas d’Andorra no és diferent dels altres països”, afirma Noemí Rodríguez, autora d’El que mai et vaig dir, un dels llibres més venuts per Sant Jordi. L’escriptora opina que un dels motius perquè hi hagi menys dones escriptores és que “per escriure necessites temps, diners i espai”. Una cambra pròpia, tal com deia Virginia Woolf, i actualment hi ha moltes dones que no gaudeixen d’aquest privilegi. “No és que hi hagi discriminació per part de les editorials, sinó que el sistema no permet una creació igualitària perquè, quan arriben de treballar, les dones continuen fent-se càrrec de la major part de les cures de la llar”, opina Rodríguez. En aquest sentit, Lluís Viu, de l’Associació d’Editors d’Andorra, assegura que “les oportunitats de ser editat per una editorial d’Andorra són exactament les mateixes per a tothom, independentment de la seva raça, gènere, identitat, edat, religió, estat migratori, estat mèdic i altres”.

Clàudia Cornella, autora de 365 días de inspiración, coincideix que una gran part de les dones “no tenen temps per dedicar a la creació artística”, i afegeix que la població femenina tendeix més a patir la síndrome de la impostora. La síndrome de la impostora és, segons la psicòloga Sílvia Palau, un fenomen psicològic que fa que les persones que la pateixen “sentin que mai no es troben a l’alçada o que siguin incapaces d’acceptar que el que han aconseguit és fruit del seu treball i no de la sort”. L’experta afirma que és una síndrome que pateixen molt les dones i ve molt arrelada “a una societat patriarcal en què l’èxit ha estat atribuït històricament als homes”.

“No he sentit mai un autor dir que la seva obra no és bona; en canvi, sí que he sentit moltes dones dir-ho”, lamenta Rodríguez. Cornella confessa que ella mateixa tenia molts dubtes a l’hora de publicar el llibre i que van ser els altres els qui van donar-li l’empenta. Les noves generacions també són víctimes de la síndrome de la impostora. Mariona Bessa, escriptora novella que enguany ha publicat la novel·la juvenil La captura, de vegades tendeix a atribuir els seus mèrits a la sort, però ràpidament fa l’esforç per recordar-se que la sort no hi té res a veure i que els seus mèrits són fruit de l’esforç.