Víctimes de la diferència

Què vol dir ser normal? Quins són els trets característics que definirien una persona diferent? Com encaixar en un grup? Com fer-ho per passar desapercebuda? Preguntes que poden pertà­nyer més al terreny filosòfic que no pas al d’un pati d’escola, però que, malauradament, molts joves que pateixen assetjament es fan després de viure un procés tan dur com és el del bullying. No hem de donar gaires voltes abans d’entrar en matèria perquè l’assetjament escolar no té pietat. Què farien si el seu fill o filla els digués que ja no vol estar en aquest món? “Què he fet malament perquè em passi això a mi?”, es pregunta una jove de 18 anys que havia patit un cas d’assetjament en un centre escolar d’Andorra. “Acabes pensant que és culpa teva”, explica ella mateixa, que, tot i haver superat aquesta situació, prefereix mantenir-se en l’anonimat. “Es ficaven amb mi pel meu cos”, exposa Clàudia Cunill, una noia que té més carisma, saber estar i presència que molts dels que omplen avui en dia les xarxes socials i esdevenen suposades figures d’èxit. “En el meu cas és que estava massa prima”, remarca la víctima anònima. “A la meva neta perquè un dia es va posar malalta”, apunta l’àvia d’una jove de 13 anys que també pateix assetjament. Factors completament aleatoris que desencadenen situacions de patiment i dolor que són inexplicables. En tot cas, si un cas de bullying arriba per estar gras, per estar prim, per tenir-ho tot, per no tenir res o per ser llest –com el cas de Sylvette Lluch, antiga estudiant del Lycée Comte de Foix–, quin és el comú denominador? La solitud.

Una conversa de pràcticament dues hores que omple una de les sales del Diari d’Andorra d’emocions profundes i reivindicacions, però en especial de pors que han passat aquest grup de persones: tres víctimes que ja han passat pels moments més durs i l’àvia de la jove que encara avui pateix assetjament. “Recordo seure al balcó de casa meva i pensar que volia que tot acabés”, fa memòria la Sylvette amb una fredor que omple de silenci la mateixa sala. Prop d’una hora asseguda a un pam de posar el punt final a la seva vida i, de retruc, al patiment diari que vivia. Un temps en el qual es va produir –així ho relata– una lluita mental entre l’instint de supervivència i la racionalitat de voler acabar amb un dolor que no marxa amb un analgèsic. “Per a mi és una etapa fosca, però també una etapa de culpabilitat”, remarca la Clàudia, que ara és tiktoker amb més de 21.000 seguidors a la xarxa social i 1,1 milions de m’agrades –lloc on encara avui rep missatges que, afortunadament, ja no tenen cap mena d’efecte sobre ella–. “Ara me’n ric, però és trist que encara avui em diguin coses així...”, lamenta la jove.

Un procés de bullying no té una data d’inici i una altra de final. És una situació que arrenca quasi per sorteig i que s’allarga més enllà de l’acció física. De la conversa es desprèn que l’assetjament escolar no deixa ferides greus a la pell, però sí a la ment. “Són coses que marquen molt. Mira que fa anys que ho he superat, però encara vaig a la parada d’autobús i abaixo el cap; encara tens el moment automàtic de mirar el mòbil perquè així no et diran res... I després dius: fa deu anys de tot allò”, assevera una de les víctimes, que apunta que no recorda un dia concret en el qual va començar l’assetjament, si bé encara en nota les seqüeles. “Jo sí que recordo la persona. Estàvem discutint per una cosa de nens”, va afirmar la Clàudia, unes paraules que van tenir un efecte similar a quan algú acciona el fre de mà d’un cotxe enmig de l’autopista. Una pausa. Un silenci. “Coses de nens...”, van dir les tres víctimes amb una mirada de complicitat, en la qual s’amagava aquell record d’haver hagut de lluitar per la seva credibilitat davant d’uns adults que o bé estaven cecs o bé desbordats per un sistema que no atén prou bé aquells que estan al marge del mateix. És una expressió que es va repetir i que va sortir de la boca de totes elles –també d’una padrina que ja no sap com protegir la seva neta– amb un to que va començar irònic, però que a mesura que va anar avançant la conversa va passar a estar ple de ràbia. “El pitjor és quan et fan sentir culpable”, remarca una de les víctimes, que destaca que “era una nena molt sensible; plorava i ho passava molt malament. I si plores l’assetjador aconsegueix el que vol”. La discussió de la Clàudia –que va agafar el relleu per reprendre el seu relat– va acabar amb una agressió física al pati de l’escola: “Em va agafar dels cabells i em va arrossegar pel pati i llavors vaig passar a ser l’arrastrada.” La Clàudia va haver de canviar de centre al cap d’un temps per allunyar-se de la situació. El tret de sortida de la Sylvette no va ser ni quelcom relacionat directament amb ella: “Jo tinc un germà gran que és gai, ell portava el cabell més llarg que jo i ja hi som: la marimacho.” La situació va fer que deixés escapar una beca per seguir estudiant. La tercera jove, la que prefereix mantenir l’anonimat, va arribar a un grau de patiment que va acabar ingressada a la quarta planta de l’hospital. Una situació extrema que va afectar-la emocionalment però alhora en el seu nivell d’estudis, fins al punt que la que va haver de deixar els estudis va ser ella i no pas el seu assetjador. En el cas de l’àvia també ha hagut de moure aire, mar i cel perquè atenguin la seva neta –de la qual té la custòdia–. “A l’escola em van dir que no em preocupés si la nena tenia dificultats per fer algun exercici d’alguna assignatura; en canvi, de sobte en una setmana torna la nena amb tres notes a l’agenda que no havia fet els deures”, afirma indignada la padrina.

Girar el focus

“L’assetjador té un problema”, destaquen la Clàudia i la Sylvette, que apunten que la persona que és capaç d’infringir patiment sobre una altra ha de tenir “problemes a casa o bé que són insegurs... Llavors el que passa és que es posen amb nosaltres i si els funciona els fa sentir bé; després segueixen amb la roda”. De fet, tot el grup reclama que l’atenció es posi més en l’entorn que no pas en elles. Es pregunten per què el sistema educatiu tolera aquestes situacions i per què a casa les famílies són incapaces de corregir aquestes conductes. Durant la conversa sorgeix un debat de difícil resposta: on ens eduquen? A casa o a l’escola? “Passem la major part del dia a l’escola”, destaca una de les noies. “Però són els pares els que han de corregir aquestes conductes”, assevera l’àvia de la noia afectada.

On no hi ha discussió és en la impunitat de molts centres i fins i tot de professors a l’hora d’actuar davant de casos com aquests. Un deixar fer que es va fent gran i que, quan s’intenta posar-hi remei, es fa de forma brusca i amb desconeixement. “A mi el professor m’enviava a secretaria quan em posava nerviosa perquè és clar que a una sí que la pots controlar, a 25 nens no...”, remarca una de les víctimes, que defensa que aquesta situació encara li generava major estigmatització davant els companys. “A mi m’assetjaven a classe davant dels professors, ho veien i no feien res, n’hi havia un que hi participava i tot”, recorda la Sylvette, que apunta que potser seria interessant “formar els professors en aquest sentit, està molt bé ser bo en mates, llengua o història, però aprendre a detectar quan parlem d’assetjament no és una cosa que tinguin per la mà...”. Al mateix temps, però, les noies reconeixen que no tot és culpa dels encarregats de les aules. “Els professors treballen vuit hores, tenen exàmens per corregir, tenen 20 alumnes per classe i no els vull justificar perquè en el meu cas ells també van ser perpetuadors, però crec que cada escola hauria de tenir un psicòleg i poder treballar amb tothom”, defensa la influencer, que conclou mirant més enllà del sistema educatiu: “La diversitat no està de moda a Andorra. I la poca que hi ha no agrada. Fa quinze anys no hi havia internet o els telèfons com ara i per tant encara hi ha menys excusa avui en dia per ser així.”

Maleïda exitència

“La nostra associació no s’hauria de dedicar a això; la feina de les associacions no és trucar als ministres”, reivindica Sandra Cano, presidenta de l’Associació en Defensa del Jovent en Risc d’Andorra arran d’un cas d’assetjament que no es va solucionar fins que des de l’associació es va trucar a l’encara ministra d’Educació en funcions, Ester Vilarrubla. “Ester, tenim un problema, no s’està actuant”, explica Cano, que apunta que arran de la trucada els serveis socials van passar a posar fil a l’agulla. “Jo tinc sort que els serveis socials hagin actuat, a la meva neta ja no se la creien”, remarca la padrina, que lamenta tota la situació que ha patit al centre escolar. “No fa gaires dies vaig parlar amb un pare per dir-li que la seva filla estava trucant a la meva neta a hores intempestives; però no s’ho va creue”, relata la mateixa àvia, abans que Cano apunti un fenomen que, per desconegut, no pot ser més sorprenent: “Els pares negacionistes.” Un concepte que la presidenta de l’Associació en Defensa dels Joves en Risc va definir com aquells que “no volen veure que dins de casa els seus fills funcionen d’una manera i fora d’una altra; els pares que tenen els fills fent aquestes coses han de treballar amb els seus fills perquè els passa alguna cosa, ens hem de preguntar per què fan aquestes coses”.

“Que s’hagi hagut de crear una associació per ajudar els joves que són víctimes d’assetjament és la demostració que el sistema educatiu està fallant”, reivindica la Sylvette com a víctima de bullying. En aquest sentit, Cano reivindica la necessitat d’aplicar majors nivells de prevenció perquè recorda que “molts dels casos de trastorns, com el TCA (trastorn de la conducta alimentària), poden venir derivats de casos d’assetjament”, un plantejament al qual la Clàudia fa un apunt: “Andorra és un país gordofòbic.” De fet, el problema de l’assetjament escolar és ben present a Andorra, ja que l’Associació en Defensa del Jovent en Risc d’Andorra ha atès un total de 96 casos. “No em crec les estadístiques, hi ha molts casos més, però no sempre surten a la llum”, sentencia Cano. Afortunadament, en el bullying, com a la vida, “hi ha moltes etapes. Res no és per sempre” conclou la Clàudia.

L'IMPACTE DEL TELÈFON MÒBIL EN L'ASSETJAMENT

Una de les diferències amb els casos d’assetjament de l’actualitat respecte als de fa quinze o vint anys és l’aparició de les xarxes socials. Així, les víctimes d’assetjament van detallar que una de les situacions més dures que es poden viure durant tot el procés és el fet que el bullying no deixa mai de produir-se, ja que és un fet que tant pot passar al pati de l’escola com mitjançant els telèfons mòbils. “Jo no tenia ganes d’anar a classe”, destaca la Sylvette, que afirma que era el mecanisme per intentar escapar de l’assetjament. “El problema amb el qual ens trobem moltes vegades és que abans tu sorties de l’escola i fins dilluns no tornaves al centre; ara estàs sempre en contacte perquè existeixen les xarxes o els grups de WhatsApp que no deixen descansar”, detalla la presidenta de l’associació.