“Amb la república seríem més febles. L'ambigüitat ha parat cops”

Presenta avui (19 hores, Park Hotel) El coprincipat d’Andorra. Evolució històrica i desenvolupament institucional, llibre editat per Reig Fundació i compendi d’una tesi que li va costar una dotzena d’anys i li va valer un excel·lent cum laude. El llibre li permet recollir testimonis orals que a la tesi no podien ser més que un peu de pàgina i que acompanyen ingents fonts documentals fruit d’una recerca que va arribar als Arxius secrets del Vaticà.

Es remunta a les institucions primigènies andorranes.

Primer existeixen les institucions de base popular, una organització social assembleària que venia de l’època dels romans, però que s’enforteix pel dret visigot perquè Andorra va formar part del regne visigot. I tenien com a fonament principal l’organització i explotació dels recursos naturals.

Desmunta el suposat origen d’Andorra.

La tesi trenca amb el fet que Andorra neix amb la reconquesta carolíngia. Sostinc que l’embrió de les institucions públiques andorranes preexistí al poder senyorial i feudal. Primer hi ha les institucions de base popular, després les de base senyorial, hi ha una dualitat d’institucions que coexisteixen en el temps i progressivament es produeix una diferenciació respecte a l’entorn que ens permet no tenir el mateix destí i que arribem fins al segle XVII, on Andorra és independent en el sentit que no depèn de cap òrgan sobirà aliè.

Una supervivència que ha estat en risc unes quantes vegades.

El segle XVIII amb el tractat d’Utrecht i Felip V, seria una crisi perquè intenta consumar fets demostratius de la sobirania d’Espanya sobre Andorra. El 1715 diu que les escriptures que autoritzen els notaris andorrans s’han de fer amb paper de l’Estat d’Espanya i si no són nul·les. En aquest període hi ha un retraïment de les funcions de França. El 1881 hi ha una crisi interna a Andorra, i França i Espanya la consideren un anacronisme i plantegen partir-la. He vist papers on Espanya es queda Andorra, i Llívia i la vall d’Aran són per a França. Els militars espanyols no van voler perdre la Vall d’Aran i no es va fer el repartiment.

Quants cops pendent d’un fil?

Felip V, el 1881, dos intents d’invasió de l’exèrcit franquista, el juny del 1940 i el novembre del 1942, malgrat que no va ser un risc, els intents de Joan Carles I perquè el bisbe li traspassés els drets. I el 1970 Franco li diu a Julià Reig que Hitler li va oferir Andorra en safata.

Què ha salvat Andorra?

Històricament, no ha tingut interès estratègic, militar, ni era un territori ric. L’atzar i la necessitat va fer que s’anés distanciant del destí de la resta i consolidant-se. Hi ha dos caps d’Estat, o un cap d’Estat que són els dos coprínceps, un fort lluny i un de feble que no té poder terrenal a prop, i no són exactament als països on estan instal·lats; ni l’episcopal és Espanya ni el francès és França. I aquest sistema ambigu subtilment contrapesat és el que va permetre a Andorra consolidar-se i dotar-se d’una Constitució.

El camí a la Constitució és una època que viu en primera persona com a secretari de Sindicatura. Alguna anècdota?

Hi havia set variables: Vaticà, Copríncep episcopal, rei d’Espanya, govern d’Espanya, Generalitat, administració francesa i Copríncep francès.

Són molts actors.

Més Andorra. No tots volien el mateix, però es va poder anar cosint el text de la Constitució.

Va ser un èxit perquè tothom va saber cedir?

El canvi important és el de l’administració francesa. El Quai d’Orsay tenia una doctrina que deia que el cap d’Estat de França no podia ser el d’un altre Estat. Però Mitterrand el 1992 després que els andorrans li demanessin i que el Consell d’Europa fes saltar les alarmes, diu que facin el que vulguin mentre hi hagi separació de poders i respecte als drets humans i al principi de legalitat. I fa canviar l’opinió de l’administració francesa.

I a l’altra banda hi ha la Mitra.

Crec que Martí Alanis va actuar de manera bastant autònoma amb relació al Vaticà i que va posar tres exigències: reconeixement i catàleg dels drets; que els coprínceps participessin en la negociació i aprovació d’alguns tractats internacionals amb els estats veïns, i que no es pogués legislar en contra de la doctrina ètica de l’Església.

I això porta a l’avortament.

Parolin diu moltes coses i interessants.

Compensa posar en risc el coprincipat?

S’ha de trobar un encaix al que la majoria social desitja, però soc partidari de trobar l’encaix entre el que la majoria social vol i el coprincipat. Desitjo que es pugui trobar una solució.

Quin futur tindria una República d’Andorra?

Seríem més febles. Aquesta ambigüitat institucional encara actual sempre ha parat cops.