El Coprincipat i l'Andorra d'avui

Un accident de la història, un miracle i, fins i tot, un lio. La qüestió és que el sistema institucional singular que és el coprincipat ha estat determinant perquè Andorra sigui avui dia un Estat de ple dret i hagi sobreviscut a les amenaces patides al llarg dels segles. És en síntesi la conclusió dels tres participants en el col·loqui que va ser també presentació –molt concorreguda– del llibre d’Isidre Bartumeu El coprincipat d'Andorra. Evolució històrica i desenvolupament institucional. Una conversa moderada per Oriol Ribas, membre del patronat de Reig Fundació, editora del volum, amb l’autor; amb qui va dirigir la seva tesi, ara transformada en llibre, el catedràtic Enoch Albertí, i amb l’exmagistrat del Constitucional Juan José López Burniol. I durant la qual es va abordar el passat i també el futur. Possiblement, el més contundent va ser López Burniol, que va augurar una futura república. Això sí, després que Andorra consolidi una integració a la UE com a “ciutat-Estat”.

Bartumeu va explicar que la seva primera idea de la tesi era abordar el procés constitucional que va viure de prop com a secretari de Sindicatura. Després, i guiat per Albertí, va derivar en el coprincipat. I “avui el coprincipat s’entén millor del que s’entenia abans de la tesi”, va afirmar el catedràtic Albertí. Bartumeu va recordar el seguit de situacions que van marcar el destí d’Andorra i que la van fer virar cap al que és avui. Al segle XX va citar els dos intents d’invasió per part de l’exèrcit franquista i els falangistes, i va defensar que “sense aquesta nebulosa institucional el 1940 i el 1942 alguna cosa hauria passat”. I malgrat els intents del rei Joan Carles I d’aconseguir el títol de Copríncep, que també va recordar el notari i doctor en dret, Andorra va arribar a la dècada dels noranta mantenint el règim institucional intacte, però amb la necessitat de desempallegar-se dels trets que li impedien el reconeixement internacional. Ho va assolir el 1993 amb l’aprovació d’una Constitució que va saber conjugar els interessos d’uns i altres. Burniol va remarcar que “Martí Alanis repetia sempre: ‘Soc un home d’Església’, mai faria res que anés en contra de la seva condició d’home d’Església i la Constitució va intentar salvar el problema amb la signatura única de les lleis” –Bartumeu va puntualitzar que en 14 textos el Copríncep bisbe no ha posat la seva rúbrica, mentre que el francès ho ha fet una dotzena de vegades–. Però l’exmagistrat va reblar que aquest tret “intel·ligent i subtil no serveix per a tot”.

Arribats a aquest punt, ja planava la qüestió de l’avortament. Albertí va recordar que és el poble que ostenta la sobirania i el que té el poder de decidir. Però López Burniol va defensar que fins i tot els propis canvis de l’Església acabaran comportant que “se sentin profundament incòmodes amb el coprincipat, que s’acabarà abans o després”. Però el futur, i en això també van coincidir, passa per Europa.