“La direcció d'art és la gran desconeguda del cinema”

Fa més de dues dècades que es dedica a la direcció d’art i, a més d’haver guanyat el Gaudí pel seu treball a Elisa y Marcela (Isabel Coixet, 2019), aquest any va ser nominada als Goya per Los renglones torcidos de Dios (Oriol Paulo, 2022). Recentment, hem pogut veure als cinemes el segon llargmetratge d’Elena Martín, Creatura, en què Steinbrecht fa un desplegament de sensibilitat i cura pels detalls. També ha treballat a Vicky Cristina Barcelona (Woody Allen, 2008) o a Biutiful (A. G. Iñárritu, 2010).

És la direcció d’art la gran desconeguda dins del món del cinema, com a mínim per al gran públic?

La direcció d’art és totalment desconeguda, fins i tot dins de l’equip. No se li dona gaire importància fins que fas una pel·lícula d’època o fins que, de sobte, has de crear alguna cosa que la gent realment veu que no existeix. Però és que, en cap pel·lícula, no existeix mai res! La continuïtat de decorats, les localitzacions... Tot, absolutament tot, ho has decidit tu i està creat perquè vagi amb la pel·lícula. Per exemple, la casa de Creatura existeix, però a la vida real no és com es veu a la pel·lícula: la decoració és diferent, el jardí és diferent, els cotxes són diferents... Les fotografies que hi poses són diferents! El millor que et pot passar és que la gent es pensi que no hi ha direcció artística perquè llavors vol dir que ho has fet superbé.

És bo, doncs, passar desapercebut?

En una pel·lícula d’època, la gent es fixa més en la direcció d’art. Per això moltes vegades els premis són per a aquest tipus de pel·lícules. O quan és un western o una pel·lícula del futur, també es veu més. Però realment, darrere de cada pel·lícula, darrere de cada història, igual que es pensa cada personatge fins a l’últim detall, també es pensa què envolta aquest personatge fins a l’últim detall. La direcció d’art sempre està present. Quan en una pel·lícula em diuen que m’ho dec haver trobat tot fet, d’una banda, em sap greu, però al mateix temps m’adono que ho he encertat de ple.

‘Creatura’ passa en tres moments vitals de la protagonista. Tinc la impressió que va optar per mostrar els canvis d’època de manera subtil. És així?

Clar, tothom que crea històries es basa en determinats arquetips. En el cas de la direcció d’art, has de donar molta informació i de manera molt ràpida perquè la gent la capti. Al final, com que el que faig és un teló de fons, he de trobar un equilibri: si soc molt subtil, no es veurà res; si soc molt efectista, es veurà massa. Però això passa amb tot, també amb el vestuari o el maquillatge. És molt difícil trobar el punt mitjà, que finalment et marca el to de la pel·lícula. Si és una comèdia, aniràs a buscar aquests arquetips perquè vols que la gent ho entengui de seguida i rigui més ràpidament. En canvi, si fas una cosa més tràgica o costumista, com Creatura, busques que la informació vagi arribant a poc a poc i que el públic digui: “Ostres, és que realment jo he estat en una casa així!”

En qualsevol cas, a la pel·lícula hi ha elements que als espectadors segurament els despertaran algun record.

I no tan sols als espectadors! Això és molt divertit quan passa al rodatge. En aquest cas, va ser la Clara Segura, que reconeixia fins i tot el tipus d’estenedors o que em va dir que la bossa de platja era com la que tenia la seva àvia.

S’arriba a veure quina és tota la feina que fa la direcció d’art?

Sempre hi ha coses que, per una qüestió de muntatge, s’acaben perdent. A Creatura hi havia tota una trama en què la casa es veia molt més, i el pas del temps s’hi havia de reflectir. Vaig fer un dossier d’ambientació per a cadascuna de les èpoques, on detallava què calia canviar a cada habitació. Perquè la casa era una casa de la platja i hi ha coses com el sofà o el televisor que no es renoven amb la mateixa freqüència que al lloc de residència habitual. L’única diferència al sofà, per exemple, podria ser un pareo col·locat al damunt.

Com comença el seu procés creatiu?

Alguna vegada em pot trucar el director, si ja ha treballat amb mi, però normalment em truca el productor. Aleshores m’expliquen de què va la història i m’envien el guió. Quan he llegit el guió, tinc una primera xerrada amb el director o la directora, que m’explica què vol dir amb aquesta pel·lícula, quin és el to i per a qui està pensada. Aquests són els elements essencials. Quan un director no ho té clar, la pel·lícula normalment no acaba de funcionar.

I a partir d’aquesta xerrada?

Com a directora artística, faig moltes llistes: quines són totes les localitzacions que hi ha a la pel·lícula, quines s’hauran de construir, quines seran un híbrid de construcció i de localització real... Llavors comença la feina amb el localitzador. És fantàstic perquè tenen registres i arxius de tot: cases, parcs, muntanyes... Tu els expliques què vols i ells et fan propostes. La feina prèvia pot durar un parell de mesos. Durant el rodatge, en canvi, tot va molt ràpidament: puc haver de muntar i desmuntar un decorat en mig dia o un dia. De fet, al rodatge pròpiament no hi solc ser, sinó que s’hi queda l’atrezzista mentre jo em cuido del següent decorat.

M’imagino que la direcció d’art mou un pressupost força important.

El pressupost és tancat i el decideixes tu: ets tu qui dius si aquesta pel·lícula necessita més construcció, més ambientació o un equip més o menys gran. Per exemple, si hi ha moltes coses que es fan al mateix temps, es necessiten dos equips de muntadors.

Ha patit l’augment generalitzat de preus?

És que s’ha encarit tot, fins i tot els materials de construcció. Abans hi havia coses que volies fer amb fusta, ferro o alumini, que ara has de fer amb altres materials. Has de treballar com si fossis un malabarista: d’una banda, això és el que vull fer, el que tinc al cap i el que crec que li convé a la pel·lícula, de l’altra, aquests són els diners que tinc i els diners que em quedaran. També és cert que l’experiència ajuda. De fet, quan em van trucar per a Creatura buscaven la tranquil·litat que sabien que els donaria aquesta experiència.

Com ha canviat la feina en aquests més de vint anys que fa que s’hi dedica?

Quan vaig començar, no utilitzàvem internet com ara. Encara recordo el dia que algú em va explicar que hi havia una cosa que es deia Pinterest. Jo era d’anar a la biblioteca i, de fet, tinc molts llibres de decoració, art, fotografia... Ara, demanes una habitació d’adolescent als alumnes de l’ESCAC i el primer que fan és una cerca a Google. I pots jugar-t’hi el que vulguis, o com a mínim una cervesa i unes patates fregides, que de deu persones, n’hi haurà cinc que, com a primera fotografia, et presentaran la mateixa. Que els recursos que es troben a internet estan molt bé, però has de saber triar, matisar... Imagina’t que estàs mirant una pel·lícula, amb tota l’emoció del personatge, i de sobte veus un objecte, una peça de mobiliari, que sortia en un anunci de Fanta. Un error o una mala tria en la direcció d’art et pot expulsar, de cop, de la pel·lícula.

Faci la carta als Reis. En quin projecte li agradaria treballar?

A mi m’hauria encantat fer Harry Potter, vaig llegir la saga i en soc superfan, però no vaig arribar a temps. Tinc clar el que no m’agradaria fer: no m’agradaria fer una pel·lícula de romans o una pel·lícula de cowboys, però simplement perquè no m’agrada el gènere. Del futur no he fet cap pel·lícula i deu ser molt divertit. Però, vaja, en realitat, cada pel·lícula és un repte. O sigui que m’apunto a tot!