La proximitat de l'home d'Estat

Tot just fa una setmana protagonitzava una de les seves darreres i escasses aparicions públiques. Toni Martí participava a l’edifici administratiu en una de les reunions del pacte d’Estat per la Unió Europea, al qual s’havia incorporat com a observador juntament amb Jaume Bartumeu. Poc amant del cerimonial i dels fasts, des de la seva sortida agredolça del Govern el 2019, en què va haver d’empassar-se una coalició de Demòcrates i Liberals, rarament s’havia posat davant dels focus, s’ho mirava tot des d’un primeríssim segon pla. Va abandonar DA, el partit que havia fundat, però no es va allunyar mai definitivament del que ha estat la passió de la seva vida: la política. Va continuar veient-se amb amics i antics rivals amb una freqüència directament proporcional a la proximitat de les eleccions següents.

Amb la mort de Toni Martí, Andorra perd un polític de raça, una figura determinant del període constitucional, una presència permanent durant un quart de segle. La seva irrupció va ser fulgurant. Va guanyar de sorpresa la territorial d’Escaldes amb el PLA el desembre del 1993 fent tàndem amb el també joveníssim Estanislau Sangrà, tots dos representants de nissagues parroquials en hores baixes. Des de llavors no es va moure de l’òrbita institucional. E n poc temps es va convertir en un dels referents liberals, guiant amb mà de ferro un grup parlamentari farcit de barons i exercint de contrapès del cap de Govern, Marc Forné. Allà es va forjar el polític que va ser després. Un negociador hàbil, treballador, respectat pels adversaris i temut pels correligionaris i que, tot i no ser un orador brillant, s’imposava en els debats amb coneixement dels dossiers, passió i un personalíssim sentit de l’humor. Però la seva activitat anava molt més enllà de Casa de la Vall. Era l’arquetip del polític de proximitat, que coneixia i es feia amb tothom, que se sentia més còmode en una tertúlia amb amics que en un gran fòrum polític.

Tres legislatures consecutives al Consell General el van convertir en la figura més respectada de la seva generació. Va avançar-se a la decadència liberal retirantse el 2003 a la parròquia per intentar mantenir el comú per a un grup que amenaçava ruptura. Amb una candidatura independent feta a mida va aconseguir una pírrica victòria davant l’exsíndic Josep Maria Beal. Quatre anys després ja ningú va gosar discutir-li el comú. Martí es va guanyar la vitola d’un dels millors cònsols del segle després de vuit anys intensos amb un llegat que inclou la salvació de Caldea, el disseny del Clot d’Emprivat i la resistència a cedir competències comunals amb l’afer del Madriu. Des de la casa comuna, amb molta paciència i amb l’aval de la gestió escaldenca, va treballar, com a bon arquitecte, en la reconstitució del centredreta com a alternativa al Govern de Jaume Bartumeu. Va acabar sent-ne designat líder per aclamació. I a les eleccions va arrasar.

Com a cap de llista de Demòcrates, un partit que tot just dos anys abans no existia, va aconseguir una victòria mai vista, amb un 55% dels vots i una amplíssima majoria absoluta el 3 d’abril del 2011. Va tocar-li governar en una de les pitjors crisis de la història recent i no va dubtar a envoltar-se amb un equip de primera línia amb companys de viatge com Toni Riberaygua o antics rivals com Jordi Cinca o Gilbert Saboya. I no va defugir el repte. Va deixar de banda el tacticisme i els equilibris, que havien marcat bona part de la seva carrera, per abordar una agenda reformista que va incloure melons com la regulació del joc, la fiscalitat directa, l’homologació internacional l’obertura al capital estranger o la reforma del sistema de pensions dels funcionaris. El 2015, ja amb la majoria absoluta reeditada pels pèls i abans de la constitució del nou Consell, va esclatar la bomba financera. La crisi saltava amb la implosió de BPA, que amb la nota de la FinCEN quedava ferida de mort. La intervenció de l’entitat va acabar salvant els dipòsits dels estalviadors i va evitar el contagi de la resta del sistema financer.

Aquella crisi, que encara cueja amb força, va dinamitar la segona legislatura de Martí, que, a priori, amb millors perspectives econòmiques, havia de ser més plàcida. Va tenir temps de tancar molts dels projectes, com la reforma institucional, i preparar el relleu amb un Xavier Espot amb qui va compartir gabinet durant set anys.

Martí deixa un expedient polític immaculat. Set victòries en set convocatòries electorals: cinc generals i dues comunals constitueixen una fita difícil d’igualar.

La figura pública no pot entendre’s sense la xarxa familiar: la dona i els tres fills que l’han acompanyat al llarg de la carrera. Després de deixar la política es confessava més feliç. En la que ha estat segurament l’entrevista més personal, el mes d’abril passat feia repàs a Diari TV de la seva vida i lamentava no haver-los dedicat més temps.

La mort se l’ha endut en el millor moment. Gaudia del respecte popular, havia recuperat la professió d’arquitecte arraconada durant setze anys i disposava de temps de qualitat amb els seus.