Gili segueix el camí de Martí

Rosa Gili és hàbil. Sota una aparença de fragilitat hi ha una política que ha nascut per a això i ho sap, ho explota i li agrada. Actua amb mà de ferro amb els que qüestionen les seves decisions i no deixa res a l’atzar quan es tracta de planificar el futur polític. Les dues últimes victòries electorals el 2019, primer al Consell i després al comú, ambdues contra tot pronòstic, li han donat el plus de confiança i reconeixement que li faltava i carta blanca per fer i desfer a la seva voluntat. Com s’ha vist a l’hora de confeccionar la llista que encapçalarà a la cita del 17 de desembre. Ha imposat Quim Dolsa de segon per repetir tàndem al comú –si s’alcen amb la victòria com així apunten les projeccions–, ha sumat Concòrdia al projecte prenent-li tot el protagonisme, i el que semblava impossible, ha aconseguit que el PS es posi als seus peus amb una contrapartida menor per als socialdemòcrates perquè puguin salvar la cara. Tot plegat recorda, i molt, la trajectòria que va emprendre Toni Martí el 2003: intentar des del comú d’Escaldes escalar al capdavant del Govern. El líder escaldenc, recentment desaparegut, es va avançar a la decadència liberal, va abandonar el partit i va crear una plataforma d’independents al seu voltant per presentar-se a les eleccions comunals. Les va guanyar de manera pírrica a Josep Maria Beal. Rosa Gili també va obtenir fa quatre anys la victòria in extremis davant el candidat de DA Miquel Aleix; això sí, ella va concórrer sota les sigles del PS, el seu partit en aquells moments. Però ella també anticipa la desfeta imminent del partit i el 2021 deixa la militància per desavinences insalvables amb la direcció. El PS perd el comú d’Escaldes i amb ell l’única parcel·la de poder que encara conservava. L’anunci del cant del cigne. El partit pateix a les generals del 2 d’abriluna derrota inapel·lable, humiliant i dolorosa. Gili s’ho mira de lluny i amb indissimulada satisfacció. Pere López renuncia a l’acta de conseller i a continuar al capdavant de la formació i el PS emprèn un intent de refundació que tanca en fals. La vella guàrdia que encadena un fracàs electoral darrere l’altre es resisteix a deixar el Consell i el control del partit i d’aquesta manera s’alça Pere Baró a la presidència de la formació i del grup parlamentari. Abans, però, allò que se’n diu morir matant –amb més o menys raó–, porten Rosa Gili a la Batllia per unes quotes impagades al partit. Una amenaça del PS, vella guàrdia inclosa, que la cònsol ha deixat en focs artificials sense pólvora. Ara, a un mes i dies de les comunals, Gili ha creat una plataforma –Consens per Escaldes; tota una declaració de principis de les seves intencions– sense sigles al seu voltant per intentar revalidar la victòria que l’excap de Govern va aconseguir de manera inapel·lable. Igual que Martí, Gili ha impulsat del no-res una coalició on concentra els partits, Carinne Montaner al marge, que en quatre anys poden estar en disposició de prendre el relleu de Demòcrates al capdavant de l’executiu. Martí es va inventar el paraigua de DA sota el qual es van aixoplugar sensibilitats polítiques amb el denominador comú de fer front al Govern socialista. Va arrasar el 2011.

HO ARREPLEGA TOT

La cònsol primer ha de tornar a guanyar el 17 de desembre i després ja ho veurem. De moment, però, té Concòrdia al costat i quan arribi el moment de parlar de lideratge, de cares conegudes i de victòries electorals, tothom tindrà només un nom a la boca: Rosa Gili. Cert que Concòrdia té moltes paperetes de començar a tocar poder –a l’espera del que pugui passar a Sant Julià amb Desperta Laurèdia–, igual que també és cert que perd una part significativa de l’etiqueta d’alternativa nova i pura amb què fer front a DA a mitjà i llarg termini. El PS no perd res perquè no té res a perdre, ja que no és res. Pactarà a tort i a dret i acceptarà totes i cadascuna de les condicions que se li imposin (amb Dolsa a Ordino sense anar més lluny) per intentar que la carretera per la qual actualment transita cap a la irrellevància s’acabi convertint en una autopista. Un cop arribes a la irrellevància la situació es cronifica, com ha passat amb SDP. I per molt que les cares visibles s’esforcin a convèncer-nos que deixen la política, la realitat és que la política els ha deixat a ells (tot el contrari del que va passar amb Toni Martí). Una conjuntura que obre la porta de bat a bat a Rosa Gili perquè es faci amb el control del PS o de la nova força nacional que pugui arribar a liderar i que s’empassarà les sigles del partit. També de Concòrdia, potser no les sigles, però sí el protagonisme si bada massa. Només queda una derivada en tots aquests moviments, encara que és molt engrescadora. Assistir a l’òpera bufa que interpretaran els ressentits del PS tot cantant les excel·lències de Rosa Gili quan porten anys i panys posant-la a parir. Sobretot d’alguns i d’algunes d’Escaldes, i sobretot si hi ha càrrecs a repartir.

Toni Martí tenia carisma, lideratge, capacitat d’anticipació per llegir les situacions, una intuïció inaudita, el domini absolut dels dossiers, treballava fins a l’extenuació i era molt proper. Gili només té un problema, però és enorme: el Toni és irrepetible.