On són les corbates?

Les bones pel·lícules d’acció, aquelles de patacada gratuïta de la mà d’actors com Chuck Norris o Jason Statham, sempre tenen una característica en comú: en el moment en què el protagonista s’ha de posar a repartir llenya de la bona, el primer que fa és treure’s la corbata. I ahir, de seguida que van connectar amb la sala d’exposicions de Govern, on s’havia de dirimir el futur de la capital del país, vaig pensar, noi, avui és el teu dia de sort, els candidats han vingut descorbatats. Però el nervi inicial que vaig notar dins els calçotets amb el primer cop d’ull a la pantalla de seguida va anar de baixa, perquè el debat va començar més fred que un tall de lluç en uns ultramarins.

També és veritat que si penses en una pel·lícula d’acció difícilment hom podria imaginar-se que la poguessin protagonitzar un enginyer i un nutricionista, llevat que fos un film d’aquells barats que posen la tarda d’un dia festiu, quan davant de la tele només hi ha el padrí fotent la migdiada amb la dentadura mig penjant.

Els que no van veure el debat s’estaran preguntant si anant descorbatats n’hi va haver o no, d’acció, i els ho respondré amb una simple frase: el tema central del debat van ser les voravies de la parròquia i les rajoles trencades. Així, tal com ho senten. De fet, vaig anar a dormir amb una sensació de complaença (per allò tan bonic de fomentar el coneixement pel coneixement) en saber una dada del tot interessant per al ciutadà del carrer: resulta que Andorra la Vella té 84 quilòmetres de carrers. És la típica informació que pots aportar en el dinar del Nadal que s’acosta per tal que la teva família confirmi definitivament que ets més avorrit que una partida de petanca de veterans amputats de la guerra del Vietnam.

Però el que semblava que seria un debat soporífer a poc a poc es va anar animant, en gran manera perquè resulta que el nutricionista deuria prendre’s algun tipus de còctel de llavors proteiques d’alta eficiència (ja m’imagino un combinat de xia, soja i quinoa vermella, tot integral, vegà i healty, of course) que va fer-lo entrar en erupció de cop i volta. I el cònsol sortint, per molt enginyer que sigui, no sabia com refredar el motor del rival, que li responia a totes les intervencions i a penes li deixava col·locar cap paraula.

Vist així podria semblar que la cosa va valdre la pena i que el votant indecís va poder sortir de dubtes, però els puc assegurar que difícilment en aquests debats algú pot acabar essent convençut per algun dels candidats.

I és que sempre estem repetint els mateixos tòpics que estan més suats que la tovallola del gimnàs d’un culturista addicte als asteroides. Que vostès han gastat més del compte i deixen un comú amb moltes despeses; que hem gastat més perquè hem invertit moltíssim en la parròquia, i això val quartos; però han fet una parròquia grisa i nosaltres la volem verda, plena d’arbres, i que nosaltres hem plantat més verdor que mai, perquè som els més ecològics del món mundial. I milions d’euros de gasto per aquí, gràfics que no es veuen des de casa de cap de les maneres per allà, i mentrestant l’elector preguntant-se en quin moment ha pensat que mirar aquell debat convertit en un monòleg per torns podia ser una bona idea.

Si ens parem a pensar que aquest és tot just el primer debat i que abans de començar es preveia un dels més interessants tenint en compte la parròquia de la qual es tractava per capitalitat i nombre d’electors, alguns ja comencem a témer el pitjor de cara al que ha de venir les dues pròximes setmanes a la resta de parròquies del país.

Però potser és que és culpa nostra per posar-hi excessives expectatives en tot aquest circ, perquè resulta que quan van passar el torn de paraula a cinc ciutadans per tal que preguntessin allò que realment els preocupava del futur d’Andorra la Vella, saben quin va ser el tema estrella? Les voravies. Les voravies i els pàrquings. Collons, que em perdonin a la capital, però potser s’hauran de fer mirar si amb això tenen algun tipus de monotema una mica obsessiu.

Sigui com sigui, si els candidats de la capital volien donar una imatge revolucionària, trencadora i de canvi de tendència amb això de presentar-se sense corbata al debat ja els puc assegurar amb tota l’estima que no ho han aconseguit de cap de les maneres. Potser comença a ser hora que ens plantegem canvis més radicals, com ara vestits de làtex o banyadors tipus Borat. Què me’n diuen? Oi que sí?