644

No sabem ben bé des de quan tenim comuns. Tenim la certesa que de representants comunals de les parròquies d’Andorra n’hi ha com a mínim des del 1289 i em jugaria un pèsol que hi havia protocomuns des de força abans. D’altra banda, tenim la sospita –força documentada– que la configuració de la representació parroquial rotava com a mínim cada any fins a la Nova Reforma del 1866, sabem que des d’aleshores els equips comunals es renovaven cada dos i també que des de fa poc menys de mig segle, els mandats locals van passar a ser de quatre anys.

Pel cap baix, doncs, amb un format o amb un altre, cadascuna de les nostres parròquies ha vist desfilar fins a la data 644 equips comunals. Dit d’una altra manera, els que guanyin el pròxim 17 de desembre seran com a mínim els sis-cents quaranta-cinquens a agafar el relleu del govern de la parròquia. La xifra és grossa i té un pes històric enorme. Ser una baula més d’una cadena tan extensa per força ha de ser un honor i un privilegi. I també un pes en un moment de canvi com l’actual: fins ara, amb els 644 mandataris anteriors, la parròquia com a mínim ha aconseguit perviure, que no és poca cosa.

Però sobretot, ser com a mínim el 645è a fer una mateixa cosa hauria d’entomar-se amb modèstia. Si aquests dies detecteu algun candidat amb massa ínfules, recordeu-li que abans que ell n’han passat com a mínim 644 més. I recordeu-li també que la funció de la major part d’ells s’assembla força més a la del president d’una comunitat de propietaris amb ascensors, jardins i piscines que a l’alcaldia d’una gran ciutat. I que la cosa tampoc no ha canviat gaire. Abans camins, accés a l’aigua i pastures comunes. Ara, urbanisme, circulació, accés a l’aigua i equipaments comunals. No hem canviat tant. No som tan grans. Mirem de no oblidar-ho.