Dels orígens als nostres dies

I vostès, què en saben de la història d’Ordino? Si són llecs en la matèria, els recomano que tinguin a bé de recuperar el debat d’ahir, en el qual els candidats van tenir la fantàstica idea de remuntar-se fins a la prehistòria de la parròquia ordinenca per veure qui era el responsable de la massificació demogràfica, la construcció fora de control, la pesta bubònica i la crucifixió de Jesucrist. Ja es poden imaginar que com que la culpa és negra i no la vol ningú, els dos candidats exclusivament van dedicar-se a penjar-se medalles i a tirar-se amb ganes palades de fem d’un faristol a l’altre.

I és que ahir, no sabem per quin motiu, el candidat Dolsa va deixar de banda la seva faceta d’empresari per posar-se l’americana de pana de professor d’història local i oferir-nos sense que li ho haguéssim demanat un meravellós trajecte pels orígens de la política comunal i la seva vida. Per moments només li faltava la pipa. De fet, va arribar un punt en el qual els teleespectadors pensàvem que estàvem assistint a la lectura de les memòries vitals del candidat, escrites per Enric Dolsa, sobre la vida d’Enric Dolsa, editades i corregides per Enric Dolsa i amb pròleg, proemi, nota introductòria, epíleg, cronologia i postfaci... d’Enric Dolsa, evidentment.

Mentrestant, la candidata Coma estava més concentrada a intentar batre el rècord Guinness de paraules llegides en un minut que no pas de provar de fer arribar un missatge coherent a la ciutadania sobre què faria en els pròxims quatre anys si era elegida per dirigir el comú. Desconec si era per una qüestió de nervis (per moments semblava l’última gamba sense propietari en un convit de casament) o per la necessitat de demostrar un gran dinamisme propi de la joventut madura que ostenta davant d’un rival d’una maduresa ja no tan jove.

Alguns diran que això és edatisme (sí, ja saben, aquest terme que s’ha posat de moda per parlar de la discriminació cap als vells), però si m’ho permeten, cap dels dos candidats d’ahir podia presumir de ser jove en el camp de la política. I és que com ells mateixos no es van estalviar de recordar-nos en aquesta classe d’història permanent que fou el debat, vint anys enrere ja van trobar-se en una contraposició programàtica similar en unes eleccions comunals. Sí, sí, ho han llegit bé, vint anys! Ja veuen que a Ordino no fan servir portes giratòries per sortir de la política a canvi d’un altre filó del qual viure; del comú només en surten amb els peus per davant.

Deu ser per això que tant Dolsa com Coma van repetir fins a l’avorriment que hi havia moltíssima gent que volia formar part de les seves llistes, tanta que fins i tot tenien overbooking. I no m’estranya, si entrar al comú és garantia de feina per a tota la vida!

Mai hauria pensat, però, que en el debat d’Ordino es parlaria tan poc del laboratori de Grifols. Collons tu, que abans-d’ahir a Andorra es barallaven per les llambordes trencades i aquí, que tenen un tema candent com ho és el lloc d’experimentació on teòricament ha de néixer la covid-25, va i s’estan a discutir sobre si les quotes del centre esportiu han de ser més cares per als de fora que per als de casa. Make Ordino great again! Si em permeten el parèntesi, sembla que a tot arreu del món els problemes siguin causats sempre per la gent que ve del sud; també a Ordino, on resulta que els immigrants de la Massana creuen cada dia la frontera del Rio Grande per abusar de l’estat del benestar que paguen els pobres ordinencs amb els seus impostos. Maleïts surenys!

Però s’ha de dir que per a alegria d’aquest teleespectador condemnat a empassar-se tots els debats nacionals i parroquials d’enguany, el d’ahir va ser dels millors que hem presenciat fins avui. I no pas pel que ens van explicar del seu projecte (d’això ben poc en van parlar, suposo que deuen comptar que la gent ja es llegirà el programa...), sinó pel punch que van demostrar ambdós candidats a l’hora d’atribuir a l’altre tots els desastres econòmics haguts i per haver. “Tu has arruïnat la parròquia!”, “no, l’has arruïnada tu!”. Per un moment em pensava que tirarien el faristol a terra i començaria un combat d’aquells amb cadires, extintors i cadenes. I ja em veia el moderador arrencant-se la camisa i saltant a la palestra a posar pau.

Tot això, tanmateix, només va passar a la ment pertorbada d’algú que ja fa massa dies que viu capbussat en una cosa més eterna i fatigosa que una pel·lícula del Francis Ford Coppola.