Dotze més dos, catorze

Ja m’atreveixo a sortir del fons de la vall. Al·leluia. He tornat a agafar el clípol que tan gentilment m’han subministrat els companys d’Intendència i a veure com va. Ha anat molt bé, fins que de mica en mica se m’ha començat a omplir de gent que pujava i baixava i no sé si és gaire normal, això. L’he hagut de fer fora amb bones maneres, però amb fermesa, i, a canvi, m’he trobat amb una ferma oposició i alguns improperis d’aquells que fan mal quan te’ls diuen. Una senyora carregada de bosses, però, s’ha negat a abandonar-lo i m’ha fet companyia i donat conversa tot el sant dia.

Per ordre del Directori, avui he anat a veure una cosa que en diuen l’heliport de la Caubella, on el grup Amb Seny feia unes declaracions sobre la viabilitat de la infraestructura, que, avanço, la veuen més aviat magra i insostenible. Havia nevat una mica i era la primera vegada que veia neu i me la imaginava d’una altra manera, no sabria com dir-ho, però diferent. Bé. Al cas. L’heliport en qüestió encara no hi és, que encara tenen feina a treure els pins. Pel que sembla, als andorrans els ha costat molt decidir-se on construir-lo, i durant els darrers anys l’emplaçament de la infraestructura ha donat més tombs que el porquet de Sant Antoni (aquesta és una expressió que no sé ben bé què vol dir, però venia amb una ampliació del mòdul de llenguatge que m’han implantat i m’ha semblat escaient). Que és una trumfa calenta, vaja, i ha costat un munt que es decidissin a trobar-li un emplaçament definitiu. Per fer l’explanada on han d’aterrar els ginys ja han de tallar una garbera d’arbres, que tenen amuntegats al costat de la carretera, en senyal de triomf de l’home sobre la natura. Igual que feien els guerrers ibers, que clavaven el cap dels enemics en una estaca. El segle XXI i aquí, a Andorra, pel que sembla, per fer qualsevol cosa s’han de carregar boscos o prats o menjar-se la muntanya: no hi ha alternativa i la construcció del que sigui es fonamenta, indefectiblement, sobre un estrat de destrucció. És així, i això passa des del neolític, tot i que, segons tots els indicis, a les darreres dècades la cosa s’ha accelerat fins a extrems increïbles.

L’heliport, certament, és molt amunt, i els membres de la candidatura (que aplega totes les tribus de l’oposició a l’equip que ara governa) es queixen de l’impacte ambiental, de la temptació urbanística i de la previsible poca viabilitat de l’equipament, perquè diuen que els helicòpters que hi han de volar (quins aparells més formidables, tot i la por que fan!) han passat de tenir una capacitat de dotze passatgers més dos tripulants a la meitat. Que un cap de Govern ni fart de vi hi voldrà aterrar. Tenen raó, jo no ho faria (si fos el Sant Pare o el Gran Mufti de Jerusalem, posem per exemple).

Com que he passat molta por pujant, perquè la carretera estava glaçada i no volia enfrontar-me als mítics embussos de la Massana, he anat tirant tirant cap amunt, a veure cap a on sortia. Així he arribat al port de Cabús i després he baixat, vencent moltes dificultats i amb perill de vida, fins a un lloc que es diu Tor. Hom diria que havia reculat un segle, però no, no m’he mogut d’aquest pla temporal. He tornat a casa via Sort, el Cantó i la Seu, total per descobrir que, baixant de Pal, per arribar a l’apartament no havia de tornar a travessar la Massana. No, si quan n’hagi après, ja serà hora de tornar.

PATÉ DE CAMPANYA

CONSENS PER ESCALDES

Les 'decles' millor sense barret

Quim Dolsa i Joan Arderiu comparteixen candidatura, Consens per Escaldes, i també calvície. Una característica amb la qual s’acusa més el fred i que convida a dur barret a l’hivern. Dolsa i Arderiu anaven protegits ahir, però van acabar acceptant el consell dels periodistes: per fer decles davant d’una càmera millor treure’s el barret.

ENCAMP

Els dots artístics dels candidats

Uns altres candidats actius amb els vídeos són els d’Enclar que, a més, hi posen dots interpretatius, com quan emulen el soroll que fan els cotxes quan passen pels reductors de velocitat de Santa Coloma. I per anunciar que potenciaran l’atenció als padrins la número dos de la llista, Olalla Losada, emula una trucada telefònica al senyor Josep.