1

En queda una pel ple al set de mínims. I, per primer cop, hi ha opcions reals. Si ACO + etc.3 guanya a Ordino, totes les parròquies ja hauran tingut com a mínim durant un mandat a la història una cònsol major. Fins fa quatre anys, la meitat dels comuns no havien tingut mai cap dona al capdavant. Amb Mas a Encamp i Molné a la Massana, però, només quedava el gomet vermell d’Ordino, una excepció, a més estranya, perquè la tercera parròquia ha tingut una cònsol menor durant tots els mandats de l’era constitucional menys un i ens ha donat un parell de subsíndiques. De cònsols majors, però, cap ni una. De candidates, fins ara, quatre, però cap d’elles amb opcions reals, incloent-hi la versió vint anys més jove de l’aspirant actual.

Fer el set de set, però, és l’anècdota. És un cromo per a l’àlbum de les fites simbòliques que queden pendents d’assolir (i on encara falten coprinceses, caps de Govern, presidentes del CSJ o raonadores). La victòria és la normalitat. La normalitat que davant la renúncia de Molné a la Massana hi vagi Sansa. La normalitat que a més d’una circumscripció totes les candidates siguin dones. I, sobretot, la normalitat que a les dues parròquies més poblades del país, dels vuit mandats comunals constitucionals, sis d’ells hagin estat comandats per dones. I que no passi res. I que no s’hagi acabat el món. I que l’hagin encertat tant o tan poc com els mandataris homes. I que absolutament ningú les qüestioni per ser dones.

Queda encara un camí enorme per recórrer. Molts racons dels cercles de poder continuen sent un terreny exclusivament masculí. Que jo avui em fixi en els brots verds ja és una mostra que queda molt per fer. Però com a mínim a nivell de la representació política –i no és poca cosa– comencem a normalitzar-nos, tant si traiem com si no el gomet vermell d’Ordino.