Convèncer els 'ciutacans'

Si una cosa va quedar clara al debat d’ahir a la nit a Encamp és que, guanyi qui guanyi, els gossos de la parròquia (tinguin o no dret a vot) gaudeixen d’unes expectatives de futur més que prometedores. De fet, m’atreviria a dir que més prometedores i tot que les d’alguns ciutadans d’Encamp i, sense cap mena de dubte, que les dels sempre negligits veïns del Pas de la Casa.

I és que per moments semblava que les candidates estaven més interessades a quedar bé amb el quisso de la casa que a intentar explicar el seu model de parròquia. Si s’hi paren a pensar, amb tot el que es va dir ahir, com s’imaginen Encamp d’aquí a trenta anys? Jo només auguro un canvi de topònim a favor d’EnCan, però poca cosa més puc entreveure.

Com sabran, abans del sufragi femení, una bona manera d’influir en el vot d’una casa era convèncer la mestressa, perquè després ella podia incidir en la decisió del que posava la butlleta a l’urna. Ara que per sort ja fa temps que les dones voten, sembla que sigui el moment de guanyar les eleccions fent content el ca de la família, si no sincerament poc m’explico la derrota que va prendre el debat.

Qui va treure el tema va ser la candidata Pujol, que vol que els animals de companyia tinguin dret al benestar. Això vol dir, per als insensibles, zones de passeig o pas franc pels carrers on ara mateix tenen l’accés vetat. Mas, per la seva banda, veient que podia perdre’s alguna llepada canina si no reaccionava a temps, va treure pit posant-se la medalla dels nou pipicans que ha inaugurat (desconec si amb tall de cinta i croquetes canines gratuïtes per celebrar-ho) i dels dos mil metres quadrats que s’ofereixen perquè els cosins llunyans del llop puguin esbargir-se tant com vulguin allà dalt a les Bons.

Si es paren a comptar, ara mateix a la parròquia hi ha més llocs on fer pixar el gos que no pas la criatura incontinent o el padrí prostatós, per tal que puguin fer-se una idea de com van les coses.

Fins i tot ambdues es van congratular de la bona feina que feia al comú amb les cinc-centes mil bosses que es posen a disposició cada any per recollir el fato! Com veuen, en cadascun d’aquests incomprensibles debats hom aprèn una dada nova que no li servirà absolutament per a res a la vida.

No va ser fins que van acabar de preocupar-se de les bèsties a les quals cal recollir la merda que es van decidir a destinar alguns minuts sobrers a les que a priori caguen soles.

Però al final el pecat de les aspirants va ser el de sempre: vomitar el programa electoral per torns i poca cosa més. Els gimnasos, els aparcaments i els padrins. Quatre rals que destinarem al Pas. Voravies (altre cop!). Embelliment. Realment l’única tasca dels comuns és aquesta?

L’única causa de conflicte que va fer pujar una mica el to (dintre dels estàndards d’un debat més insípid que una sopa d’aigua) va ser la pela. Sempre la pela! Amb els cognoms de les candidates no ens hauria de sorprendre en absolut, ja sabem que els seus parents llunyans catalans de Convergència i Unió també tenien en aquesta qüestió un percentatge (que rondava el 3%, aproximadament) de la seva fixació política. Al final no vaig acabar d’entendre si hi ha hagut sobrecost en alguna obra o si eren coses de l’oposició.

Però vaja, que la sang no va arribar al riu i poso la mà al foc que els ciutadans que estaven a l’altra banda de la pantalla (els que no s’havien adormit, havien canviat de canal o ja estaven fent swipe al Tik-Tok) no entenien si Mas i Pujol s’havien citat allà per contraposar idees o per petar tranquil·lament la xerrada. Ja que els gossos van ser el leitmotiv, per tal de posar-ho en el llenguatge de les candidates podríem dir que els va faltar una mica d’esperit de Cruella de Vil. I a mi, de tant sentir a parlar de bestioles, ja estava desitjant que obrin d’una vegada un restaurant xinès a la parròquia per fer una mica de neteja de gossos, gats i altres animalons que corren solts pel carrer.

Crec que quan es prepara un debat i la cosa va per aquesta línia algú del partit hauria d’emular Lluís Llach, aixecar la mà i dir “companys, no és això”. Després, com va fer el moderador abans d’acabar, ens preocupem seriosament per la desafecció política i collons, és que no m’estranya que n’hi hagi. De fet, el ciutadà té defecació en la política, perquè n’hi ha per cagar-s’hi de dalt a baix. Com a mínim en aquest cas ja vam sentir ahir que el comú té cinc-centes mil bosses per recollir la merda!