34

Avui fa 34 anys, el 8 de desembre del 1989, també un divendres, a les onze de la nit, Joan Samarra i Jordi Farràs, candidats per Andorra la Vella a les eleccions generals d’aquell any, debatien als estudis de Ràdio Valira per explicar el seu programa i per mirar de convèncer els indecisos poques hores abans que fossin cridats a les urnes. És el primer debat electoral del país que tinc controlat. No puc afirmar que fos el primer de tots però sí un dels pioners. De fet, per al periodisme andorrà, molts dies d’aquells anys sempre eren els primers d’alguna cosa. El primer dia que els mitjans podien entrar al Consell i als consells de comú (després de moltes negatives durant els anys 80), la primera roda de premsa per informar dels acords del Govern (el febrer del 90), els primers espots electorals el març del 92, tots ells gravats als platós de l’acabada d’estrenar Andorra Televisió.

34 anys després d’aquell debat fundacional (fem trampa i anomenem-lo així, va), li hem fet la volta al marcador. Ara als consells de comú ja no demanem que ens hi deixin entrar perquè som els primers que no volem anar-hi. Entre la precarietat dels mitjans i que els caps de comunicació dels comuns ja ens passen una nota de premsa fabulosa, per què hi voldríem anar? I a les eleccions, tres quarts del mateix. Abans només hi havia el porta a porta. Ara hi ha espots pertot, infinites entrevistes a cada cap de llista i fins i tot tres debats per parròquia. Però el resultat és similar: la saturació desinforma pràcticament tant com les portes tancades i els silencis. No hi ha tantes propostes, no hi ha tants punts de contrast. I fer veure el contrari té un efecte inflacionari: com més missatges produïm més valor perden. Hem guanyat la batalla de la quantitat. 34 anys després, caldria començar a fer front a la de la qualitat.