Marxisme a l'andorrana

A Andorra tots els partits són marxistes i segueixen al peu de la lletra un dels preceptes més destacats de Groucho Marx, que deia “aquests són els meus principis, si no li agraden en tinc d’altres”. Només així es poden entendre certes aliances i alguns girs ideològics d’allò més sorprenents. I és que venim d’uns comicis nacionals el mes d’abril passaten què alguns dels que es tiraven els plats pel cap i es deien el nom del porc (sempre des del respecte polític, és clar) ara dormen al mateix llit. Ja ho diuen que quan es tracta d’amor a les cadires no hi ha ideologia.

Si no és per marxisme estil Groucho, ja m’explicaran com s’entén que SDP hagi passat de la reconciliació amb el PS a formar part de candidatures a les quals s’oposava fa pocs mesos. Potser és que han aplicat aquella màxima que diu que si el rival és massa fort, més val unir-s’hi. En tot cas els militants (si és que encara en tenen) deuen estar més marejats que un pollastre a l’ast en una rostisseria. Els acòlits de Bartumeu, de tan progressistes, han progressat fins a afegir-se a les files de l’enemic a Andorra la Vella, a Escaldes-Engordany i a Ordino. Només s’hi han resistit els autèntics gals que a la Massana han canviat la rauxa pel “Seny”, tot i que sense sigles, no fos cas que els taronges se’ls enfadin. Mentrestant, a Laurèdia s’hi han presentat amb el PS amb la intenció que els de Concòrdia locals es despertin del somni...

Però no es pensin que això és cosa d’un partit. A cal Demòcrates tenen clar que volen guanyar a tot arreu, i si per això cal anar amb Unió Laurediana (els seus rivals històrics) doncs mai por, altres gripaus més grossos ens haurem de menjar aquesta legislatura, tant per tant que sigui amb la batuta als dits. Ja ningú recorda l’exministre Saboya tancant la llista de Desperta Laurèdia fa quatre anys, ni el suport implícit de DA als futurs concòrdios en les darreres comunals...

I és que aquí tothom salva els mobles (o les cadires) com bonament pot. Si no que els ho diguin als d’Acció, que veient-se fora de pràcticament tot després de les nacionals passades, tambéhan decidit apostar per un cavall amb més possibilitats de guanyar tant a Escaldes com a Sant Julià. Ja veuen que el taronja és el color de moda, aquesta tardor. I si no guanyen com a mínim hauran quedat bé amb l’amo, que de vegades es tracta només d’això, de moure la cua a canvi d’algun càrrec o d’una mica de ranxo. I què dir del PS, que s’ha llançat als braços de Concòrdia (o ha estat al revés?) a Andorra la Vella i a Escaldes-Engordany. A la parròquia més jove ho han fet per “Consens” (oblidant-se de les estripades de carnet...) i a la capital perquè ho veien ben “Enclar”. Com a mínim sembla que han fet les paus amb la llista d’una Gili que deu pensar que tenint dues parelles de ball qualsevol es queda només amb una.

Mentrestant, al nord de les Valls del Nord, han fet una candidatura, anomenada “Units per Ordino”, que podríem definir com a dretano-conservadora-centro-progressista, formada per una barreja estranya entre Dolsa, el PS i Andorra Endavant. Posats a fer barreges perilloses, no sé si prefereixo els experiments dins el laboratori P3...

Hi haurà qui digui que alguns d’aquests pactes són contra natura, però en aquesta societat d’avui en dia, què hi ha més natural que les ànsies de poder de la naturalesa humana? D’altres penseu que això és propi de la idiosincràsia andorrana, que es vota la persona i no el partit, que les ideologies són secundàries i bla, bla, bla. Però de vegades penso sincerament que alguns candidats tenen més fetge que un postadolescent en una festa universitària.