25

Ahir parlàvem d’una part de la població (41.098, dèiem) que no podrà votar d’avui en vuit. Hi ha més gent que no votarà, però. Els 13.017 menors d’edat, per exemple. I n’hi ha més encara. Tampoc no votaran diumenge vinent ni els nens que naixeran els propers anys ni les persones que s’instal·laran a casa nostra (perquè s’enamoraran de les nostres filles, perquè fitxaran per a una empresa del país, perquè vindran aquí a obrir el seu negoci) en un futur proper. I, tanmateix, els equips comunals que surtin de les urnes el 17-D haurien de governar pensant en tots plegats, en els que voten, en els que no i fins i tot en els que encara no hi són. Potser se us fa molt estranya aquesta manera de mirar-vos la política però el que a mi em sembla una marcianada és fer política amb una mirada limitada a quatre anys vista. Fixeu-vos, per exemple, que els programes no acostumen a anar més enllà d’aquest horitzó, que ens parlen força de què faran durant el mandat però gens de com adobaran el terreny de cara a un futur més llunyà quan aquesta perspectiva és com a mínim tan necessària com la de la gestió del present.

Si ens fixem en què proposen algunes candidatures per als nostres joves, la cosa s’entén sola. Fer polítiques de joventut no és repetir molt fort i moltes vegades, mirant a càmera, que els joves són el futur.

Pensar en els infants i en els joves no és (només) fer consells dels infants i dels joves i no és (només) fer skateparks o sales d’estudi. Governar per als més joves és fer polítiques de joventut, sí, i també, i sobretot, és fer polítiques de futur, saber quina parròquia els volem deixar (als joves i a tots plegats) d’aquí a, posem, 25 anys. I tot i que els estudis de càrrega van ser una primera passa en la bona direcció, a la campanya hem frenat de cop.

Quin model de parròquia volem? Qui lo sap...