L'art com a manifest polític i feminista

“No soc ningú.” ORLAN se’n fa creus que hi hagi dones que encara avui, després de dècades de lluita i reivindicació feminista, es menystinguin d’aquesta manera i se li presentin amb frases similars. L’artista no les jutja, sinó que les encoratja a créixer i valorar-se. Aquest és precisament l’esperit de la sèrie de fotografies Les dones que ploren estan enfadades, que parteix majoritàriament dels quadres que Picasso va pintar d’una de les seves dones, Dora Maar, i que forma part de l’exposició ORLAN. El cos com a manifest, que es pot veure a la Sala d’Exposicions del Govern, al Parc Central d’Andorra la Vella, fins a l’11 de febrer del 2024.

“El cos com a manifest i el cos com a pretext per posar en relleu un món on les desigualtats són massa sovint la pedra de toc del funcionament quotidià. La dona i el seu paper en la societat, la dona i el seu paper en el món de l’art són claus per entendre el discurs d’aquesta artista transdisciplinària”. Així presenten la primera exposició d’ORLAN a Andorra els comissaris, Rocío Santa Cruz i Ricard Planas Camps.

Efectivament, ORLAN –que reivindica que el seu nom s’escrigui tot amb majúscules– defuig les etiquetes que pretenen encasellar-la en l’art de la performance: “Soc artista i, com a tal, el que faig és situar-me davant del món i qüestionar-me’l de manera crítica. Aleshores, segons el que vull dir, escullo el mitjà o els mitjans que penso que són els més adients per al missatge que vull transmetre.” Segons ella, “aquells que utilitzen un sol mitjà o una única tècnica són més aviat artesans”, ja que privilegien aquest mitjà per damunt de la reflexió i el missatge.

És evident que ORLAN és coneguda sobretot per les performances i les intervencions quirúrgiques a les quals s’ha sotmès com a part de la seva obra. “Les meves performances són les que sempre criden més l’atenció dels mitjans de comunicació, però no soc una artista de la performance”, insisteix. I és que, tal com subratllen els comissaris de la mostra retrospectiva, “ORLAN no està lligada a cap material, tecnologia o pràctica artística. Fa servir l’escultura, la fotografia, la performace, el vídeo, el 3D, els videojocs, la realitat augmentada, la intel·ligència artificial (ha creat un robot a imatge i semblança seva que parla amb la seva veu), així com tècniques científiques i mèdiques, com la cirurgia o la biotecnologia, per qüestionar els fenòmens socials del nostre temps”.

L’exposició a la sala pública comença, com no pot ser d’altra manera, amb una autoafirmació –“soc ORLAN, entre d’altres i en la mesura del que sigui possible. Cada lletra del meu nom està escrita en majúscules perquè no vull que m’encasellin”– i una de les seves primeres obres: la fotografia que pertany a la sèrie CORPS-SCULPTURES Tentative de sortir du cadre à visage découvert nº3 (1966). La imatge d’una ORLAN molt jove, provant de sortir nua del marc d’un quadre, és icònica i forma part d’un seguit de performances privades, ideades per ser fotografiades en blanc i negre. “Vaig començar en una època en què, com a dona, calia reivindicar el nostre cos i el dret de fer-ne el que vulguem”, explica.

Una altra fotografia de la mateixa sèrie que trobem a la mostra és Nu descendant l’escalier avec talons compensées-contre-plongée avec tête (1967). La fotografia, en contrapicat, ofereix una perspectiva gens habitual dels nus femenins: en comptes d’una dona passiva, vulnerable i objecte del desig, veiem en aquest cas una dona forta, empoderada, la bellesa de la qual es troba en la seva determinació i no en la mirada de l’altre. “És una picada d’ullet a Marcel Duchamp [que l’any 1912 va causar un escàndol amb el seu Nu descentant un escalier nº2] i posiciona el nu des de la perspectiva d’una dona [malgrat que la mateixa autora també ha qüestionat el concepte de gènere]”, afegeixen els comissaris.

Tot seguit, el visitant es troba amb algunes fotografies de la performance amb què ORLAN va guanyar fama internacional: Le baiserde l’artiste souriant (1977). Aquesta performance la va fer per a la FIAC (Fira Internacional d’Art Contemporani) de París, amb la voluntat de qüestionar la mercantilització del fet artístic i la reducció del paper de la dona a l’extrem binari entre beata o puta. De fet, la fotografia més icònica d’aquesta performance, en la qual es veu una ORLAN somrient darrere d’una impressió del seu tronc nu que funciona a mode de màquina expenedora –un petó de l’artista a canvi d’una moneda de cinc francs que cau a una cistella a l’altura del pubis–, “és només una part de la instal·lació, ja que al costat hi havia la impressió d’una fotografia a escala real de la sèrie Le Drapé - Le Baroque”. En aquesta sèrie, que també és present a l’exposició, ORLAN apareix com si fos una madonna del barroc.

HIBRIDACIONS I 3D

El recorregut per la mostra condueix l’espectador a la projecció de La libertée en écorchée tryptique, un vídeo en què una recreació en 3D del cos d’ORLAN adult i escorxat –en realitat, tres cossos– es posiciona com si fos l’Estàtua de la Llibertat (el famós regal de França als EUA, amb un nom que ORLAN utilitza a favor del seu missatge de denúncia).

L’exposició culmina amb L’origine de la guerre, una rèplica al famós quadre L’origine du monde (1866), de Gustave Courbet, i amb algunes de les autohibridacions que formen part de la col·lecció Les dones que ploren estan enfadades (Les femmes qui pleurent sont en colère, 2019). En aquesta sèrie, l’artista s’hibrida amb els retrats que Picasso va pintar de Dora Maar, on la dona sortia plorant, i hi insereix els seus propis ulls desorbitats i una boca que crida. “No jutjo Pablo Picasso ni Dora Maar, perquè ja no es poden defensar, però sí que m’adreço a les dones d’avui dia que romanen a l’ombra. Els faig una crida a emancipar-se. Els dic: deixeu de ser objectes, convertiu-vos en subjectes. Emancipeu-vos! Parleu fort, feu-vos sentir. Trenqueu els estereotips femenins. Deixeu de patir, deixeu de plorar, enfadeu-vos. Mossegueu, si cal, per existir!”

Ni en l’obra ni en la persona d’ORLAN no hi ha lloc per a les mitges tintes. “Totes les meves creacions són de caràcter polític i feminista”, s’enorgulleix d’afirmar. “He creat aquesta sèrie per treure a la llum les dones que es troben a l’ombra: muses i models. Qüestiono la posició de la dona en l’esfera artística contemporània i interrogo l’estatus del cos a través de totes les pressions culturals, polítiques, tradicionals i religioses.”

La visió de l’artista sobre el paper de l’art a la societat el resumeix amb una cita del filòsof Friedrich Nietzsche: “Nous avons l’art pour ne pas mourir de la vérité” (“tenim l’art per no morir de la veritat”). ORLAN. El cos com a manifest ha estat organitzada pel ministeri de Cultura, Joventut i Esports, amb la col·laboració de Bonart Cultural i les galeries RocioSantaCruz i Ceysson & Benétière.