El Superior veta el trasllat de pacients amb malalties mentals

La sala civil del Tribunal Superior ha dictat que la justícia no pot autoritzar l’internament forçós de persones en centres mèdics de salut mental especialitzats a les quals sí que s’hagi dictat aquesta mesura a Andorra en establiments similars ubicats en un altre país. I no es pot fer perquè “a ningú pot escapar que a la pràctica, l’absència de convenis internacionals subscrits en aquest àmbit per Andorra, impedeix l’aplicació material d’aquest precepte atesa la limitació territorial a Andorra de la competència dels òrgans judicials nacionals. En tal supòsit i mentre aquesta dificultat no s’hagi superat mitjançant la negociació dels convenis que es puguin considerar necessaris, aquest internament forçós només pot intervenir en els establiments habilitats amb aquesta finalitat al nostre país”.

La solució, assenyala el tribunal, no passa perquè s’autoritzi el trasllat i que sigui l’òrgan judicial de l’estat de destí qui es pronunciï respecte del seu internament involuntari, ja que aquest fet no noméssuposa desplaçar una problemàtica de salut mental suscitada a Andorra a un estat tercer, delegant-se per la via de fet i sense conveni que ho empari –facultats que inicialment corresponien als tribunals andorrans–, sinó que a més, desconeixent les condicions jurídiques en què aquest desplaçament podria intervenir des de la frontera andorrana i fins a la localitat de destí, el pacient es podria trobar en una situació de privació de llibertat al marge de tota resolució judicial vàlida.

El Superior ha arribat aquesta conclusió arran de l’aute del març del batlle de guàrdia que ratificava l’ingrés forçós d’un home al servei de Salut Mental de l’hospital decidit per la metge psiquiatra. Dies després un altre metge psiquiatre s’adreçava al batlle, i després d’exposar el diagnòstic i evolució del pacient, evidenciava la necessitat de traslladar-lo a un centre especialitzat per regular el tractament farmacològic i contenció i per treballar insight i derivació a un centre de similars característiques de Saragossa on el podien tractar d’una forma més acurada. Per això, sol·licitava l’aixecament de l’ingrés involuntari del pacient. Seguidament, des de la Batllia es donava trasllat d’aquesta petició al Ministeri Fiscal perquè “informés el que tingués per convenient” i per aute s’aixecava la mesura d’ingrés involuntari acordada. El batlle feia constar que no s’havia pogut obtenir l’informe del Ministeri Públic malgrat haver insistit reiteradament per obtenir-lo evacuant la resolució atesa la cuita derivada de la necessitat de traslladar el pacient.

El Ministeri Fiscal formulava recurs d’apel·lació contra aquesta decisió, sol·licitant que en aquesta alçada es dictés nova resolució que declarés nul·la la decisió del batlle i estimant el recurs d’apel·lació acordés que el batlle desestimés la petició efectuada pel doctor de l’home internat i seguís el procediment establert legalment.

La Fiscalia argumentava que la resolució del batlle vulnerava el dret a un procés degut. Afegia que no s’havia advertit la Fiscalia de les previsions temporals en què es pretenia traslladar el pacient a l’estranger i respecte de la lleu demora en l’emissió per part de la Fiscalia de l’informe evacuat relata que aquella data va concórrer una dificultat informàtica que impedia signar electrònicament l’informe i destacava que el batlle va resoldre sense esperar l’informe preceptiu i ensems notificava aquesta resolució a la psiquiatra corresponent sense que el ministeri fiscal en tingués coneixement. El tribunal ha estimat el recurs declarant nul l’aute de la Batllia i retornant les actuacions.