Passar de llarg els anuncis

Si no han tingut ocasió d’asseure’s a mirar els espots electorals, ja els dic jo que no cal que hi perdin ni un minut, perquè tots són si fa no fot iguals.

Quan els partits fan un anunci, el primer que busquen és transmetre la idea d’avançar, de progressar: si em votes a mi, anirem conjuntament cap a un futur millor i més esperançador (tot i que al cap de quatre anys tot està més enfonsat en la merda que mai, però això és una altra qüestió). I quina és la millor manera de fer això? Doncs mostrant la gent de la candidatura caminant endavant. Personalment, trobo que és una manera fantàstica de retratar l’Andorra tradicional, ja que el resultat final acostuma a semblar un ramat sortint conjuntament a pasturar com si es tractés de vedells d’engreix.

I, com poden imaginar-se, qui lidera el ramat és qui lidera la candidatura. Normalment a l’hora de crear un d’aquests anuncis procuren que la llum li vingui de cara, i si és llum solar millor. Vaja, que el candidat acaba cara al sol (al més pur estil falangista) i amb les còrnies socarrimades com una hamburguesa oblidada en una barbacoa.

Al número dos s’acostuma a donar-li també força protagonisme, però sent sincers, la resta de candidats passen sense pena ni glòria per davant de la càmera. M’imagino que en general se’ls enfoca per contracte: si vens a llistes amb mi et prometo un segon i mig de glòria en pantalla i només t’hauràs d’aprendre una frase; però si fins i tot això és massa difícil només cal que memoritzis les dues o tres paraules que són l’eslògan de la nostra candidatura. Ho podràs fer?

Això serveix tant per preparar l’anunci com de mecanisme per examinar els possibles candidats: si són capaços d’aprendre’s i pronunciar aquestes tres paraules sense cagar-la, entrebancar-se o riure histriònicament, tenen el que s’anomena el QMDPL (sí, ja saben, el quocient mínim demanat per anar a llistes sense fer el ridícul excessivament).

Quan ja han sortit els primers de la llista i la resta de vedells excorxables, cal mostrar-los a tots en un lloc identificable de la parròquia, com si es reunissin parlant amistosament del futur de la Terra Promesa.

És aleshores quan cal mostrar millor els dots d’actor que portes dins, quan has de fer veure que somrius al malparit que t’ha fotut el lloc 24 de la llista que volies per a tu i t’ha robat, per tant, una dècima de segon de quota de pantalla. I l’anunci acaba amb la candidatura junta, mostrant allò que la unió fa la força i que la derrota, compartida, segur que és molt més suportable.

A partir d’aquí, podeu trobar tantes variants com vulgueu. Com a idea, és recomanable que si tens família la facis sortir, sempre dona més confiança de votar algú que ja l’aguanten a casa seva que un misàntrop amb cara d’assassí en sèrie. I si has triat un membre de la candidatura per convèncer algun col·lectiu determinat (com per exemple els padrins, els propietaris de gossos o els de l’associació en defensa de les voravies dignes per a tothom), fes-lo sortir parlant, a veure si rasca algun vot. També si portes un veterà de la política a la candidatura, però en aquest cas que parli ben fort perquè els seus votants històrics estan més durs d’orella que Beethoven.

Però per sobre de tot, si vols un bon consell, no donis la paraula al motivat del teu partit, aquell que has incorporat perquè te’n faltava un tant sí com no i ara es creu lo puto Barack Obama i es pensa que això és l’època del yes we can, quan és públic i notori des del primer minut que només guanyaríeu aquestes eleccions si el bus de campanya dels vostres rivals baixés sense frens del Port d’Envalira.