100%

Una de les novetats dels debats organitzats per la televisió pública en aquestes eleccions és que inclouen un darrer bloc on els candidats han de respondre a preguntes fetes pels veïns de la parròquia. Més enllà dels pros del format –que fa la discussió més àgil i més desenfadada–, aquesta aposta d’ATV ens permet veure un tastet d’interacció espontània entre els candidats i els habitants de les parròquies que aspiren a governar. De tot plegat, el que m’ha cridat més l’atenció és que tots els ciutadans tinguin raó. Sempre. Sense excepció. Diguin el que diguin els ciutadans és veritat, s’ha de mirar, és una cosa que ja portem al programa o és una cosa que no portàvem i que incorporarem i farem si sortim elegits.

El cas és que aquesta tendència a donar la raó als ciutadans en tot moment no és exclusiva d’aquest format. Només cal fer una ullada a les xarxes, haver anat a quatre reunions de poble o haver estat objecte d’algun porta a porta. Podríem demanar el que fos i, davant nostre –que aquesta n’és una altra– ho veurien amb bons ulls. I això, que a primer cop d’ull semblaria positiu, que ens escoltin i que valorin tot el que diem, no ho és tant. Perquè el client no sempre té la raó. I el ciutadà, tampoc. Hi ha ciutadans (m’hi compto) amb idees raríssimes o amb idees perilloses o, simplement (això tots), amb interessos particulars. I els recursos són limitats. I no tot s’hi val. I ho hem de poder dir. Sé que –com sempre que descric el que em sembla una tendència majoritària– hi ha excepcions i que tothom recordarà un cas en què algú va dir que allò no es podria fer i ho va dir clarament. Però no és la tònica general. I és un perill. Escoltar el ciutadà està molt bé i és desitjable. Pretendre fer-li cas en tot és mentir-li. I és populisme, una opció que no s’acaba d’avenir gaire amb la democràcia.