2

No fa tants anys, quan totes les circumscripcions eren parroquials, la lectura de la concurrència a les eleccions era molt senzilla: s’hi presentaven els continuistes i els opositors. Els que ja hi eren i aspiraven a repetir i els que volien passar a ser-hi. L’eslògan de la candidatura aspirant a Encamp (Ganes de canvi) m’hi feia pensar aquests dies. El tots contra un a les dues parròquies de la vall del nord, també, així com la manera com alguns demòcrates verbalitzen el repte de recuperar Escaldes. En general, de fet, la reducció a dues llistes provoca inevitablement una lectura d’aquesta mena. No estem mai contents, ho sé, i set candidatures a la nacional són massa, sí, però això no eximeix de problemes a una tria dicotòmica com la que se’ns ofereix a la major part del país aquestes comunals.

El problema de les dues alternatives úniques s’accentua, però, quan, llegits els programes, els elements diferencials no són tants i no ho són tant. Si la cosa ha de durar, doncs, faríem bé de repensar el sistema. Què em diríeu, per exemple, de sotmetre a votació, en una primera volta, els elements diferencials dels programes. Del resultat d’aquesta elecció, i sumant-li els punts comuns dels dos programes presentats, n’extraiem un compromís comú, que orienti l’acció del següent equip comunal. I en una segona volta justament votem els candidats que creiem que millor podrien gestionar la parròquia a partir d’aquell programa de consens: per confiança, per tarannà, per experiència, per empenta, pel que vulgueu. Decidiríem millor el vot, minimitzaríem riscos... Però no us ho plantegeu, no és una proposta en ferm. Tan sols és un exemple per il·lustrar que d’alternatives n’hi ha moltes, que els sistemes evolucionen i que cada cert temps ens hauríem de plantejar quin d’ells ens soluciona millor els problemes.