Trios que acaben sent cosa de dos

No sé si deu haver-hi alguna cosa més destrempant a la vida que quedar per fer un trio i veure que al final tot plegat acaba sent només cosa de dos... En tot cas això li ho hauríem de preguntar al candidat Miralles, que ahir va ser víctima d’una realitat esperada per tothom: que el debat lauredià amb tres actors fos només cosa de dos –Cairat i Majoral– i que ell acabés sent el monologuista que anava per lliure i que fins i tot durant el primer bloc mirava l’hora per veure si aquella xerrameca havia de durar gaire estona més.

Fos cosa de dos o de tres, sabíem que a Sant Julià hi hauria llenya, perquè en els darrers comicis la cosa va anar justa i un grapat de vots pot fer la diferència. És per això que Cairat va sortir amb la intenció de penjar a Desperta Laurèdia tantes medalles com pogués. Si haguéssim personificat el partit hauria esdevingut un d’aquells generals nord-coreans que han de posar-los les medalles al mèrit als pantalons perquè la jaqueta ja la tenen plena! Sentint-lo, hom diria que estaven al capdavant del comú i no a la minoria, de tantes coses que diuen haver fet en els darrers quatre anys!

Però el candidat Majoral, que va començar en fred el partit com si emulés un futbolista del Barça aquesta temporada, es va posar a to veient que el jovent puja amb ganes, i va haver-li de parar els peus i fer-se seus tots els mèrits possibles, deixant clar que els de Desperta, a Laurèdia, de moment són comparsa i no pas els caps de cartell.

Si volen que els digui la veritat, la relació Majoral-Cairat ahir semblava la disputa entre el pare empresari i el fill díscol que vol portar el negoci d’una altra manera, obrint-se cap a nous horitzons. Fill, ja sé que amb trenta anys tot et sembla possible, però acabaràs a intervenció de Govern si no pots pagar tot això que dius que vols fer! Vinga, va, pare, no m’anuniciïs els quatre genets de l’apocalipsi, que no em mamo el dit i tinc quaranta-cinc màsters, collons!

I ja que fem el pessebre lauredià, Miralles representava a la perfecció el típic oncle amant de la festa i les camises hawaianes, vingut a posar pau entre pare i fill a base de les idees més rocambolesques que hom es pugui imaginar. Estaran d’acord amb mi que en cada intervenció que feia semblava que la proposta fos més complicada d’executar. Ja d’entrada ens va sorprendre la idea de donar el número de whatsapp del cònsol a tots els ciutadans de la parròquia (ja posats a fer que ens donin el Tinder, així com a mínim tindrem una mica de waka-waka), però la cosa no va fer més que millorar, perquè això d’intentar fer quedar la gent a Sant Julià a través d’oferir-li aparcament perquè després se’n vagi fins a Escaldes o Andorra a peu o en bus em va semblar memorable!

Però els he de ser sincer: al final no em va quedar del tot clar si Laurèdia està viva o morta, perquè alguns parlaven de la parròquia com si fos la morgue d’Andorra i per d’altres semblava Hollywood tu. I és que segons el cònsol actual, tot Andorra es pregunta què hi deuen fer a Sant Julià, aquest cap de setmana? Si ens atenim a la resposta del candidat Miralles, el que segur que no fan és comprar-hi sabates... Sí que estan fotuts, sí, noi. Potser per això devia voler fer el Portal de l’Àngel a la parròquia... En fi.

El que és evident és que el debat parroquial de Sant Julià ens va treure de la letargia dels darrers dies, en els quals l’entusiasme havia brillat per la seva absència. Si és que fins i tot van parlar de cultura! Cultura i pàrquings, que com els lectors sabran és la conselleria que acaben encolomant al primer desgraciat que després de les eleccions passa per demanar càrrec.

Ara bé, aquest cinquè debat (i en general tots els televisats fins ara) ha servit per estalviar moltíssims diners al nostre Govern i, en conseqüència, al pobre contribuent. L’any vinent no caldrà pagar cap enquesta sobre els principals temes que preocupen la ciutadania del país, perquè novament va ser públic i notori que ni l’habitatge, ni la mobilitat, ni la inflació són un tema candent. El tema de veritat són les putes voravies, i perdonin que m’expressi d’aquesta manera tan maleducada en un mitjà decent, però és que això ja passa de taca d’oli. Què coi us ha agafat, amb això? Mai de la vida he entrat en un bar i he sentit la gent discutint sobre si el comú ha d’arreglar aquell tram de carrer o aquell altre, i ara de cop i volta sembla que els problemes reals de la ciutadania s’acabin així! Ja poden prendre nota els polítics que per tenir content el personal ja només calen tres coses: panem, circenses et voraviam!