Sèniors contra júniors

A Escaldes, a mesura que ha avançat la campanya, la cosa s’ha escalfat fort. En els darrers dies, per les xarxes i a través dels comentaris als articles publicats en aquest mitjà (ja sigui donant la cara amb nom i cognom o amagant-se rere el més vil anonimat) uns i altres s’han esbatussat de valent. Estava tot tan calent que els de Consens fins i tot han fet sortir el seu mediador per apagar el foc amb gasolina i sembrar discòrdia i, és clar, els de DA contents de tenir un bon espàrring amb qui desfogar la bilis d’haver estat quatre anys mirant la política escaldenca que consideraven el seu feu des de la barrera.

A la vista dels esdeveniments, tenint en compte que afortunadament per a la ciutadania ja som a la recta final de la campanya i que es veu a venir que això vindrà d’un grapat de vots (ja ho saben els escaldencs, que si volen paga doble aquest Nadal és el moment de fer l’andorrà i cobrar de les dues bandes), ahir s’esperava una contesa apoteòsica entre Gili i García, o el que és el mateix, entre la cònsol actual i la seva directora de Cultura. Ja es poden imaginar vostès que en les darreres setmanes l’ambient laboral al comú deu haver estat com a mínim al nivell de La chaqueta metálica de Kubrick.

Amb aquestes expectatives, qualsevol renunciava al debat per mirar el partit del Barça, que com sabran últimament no guanyaria ni les comunals de Canillo. Però què volen que els digui, al final el matx Gili-García va acabar essent força més descafeïnat del que esperàvem, sobretot al llarg dels primers minuts en què les dues candidates van convertir-se en metralletes i van afusellar amb el seu programa el ciutadà repapat al sofà.

Tot i això, a mesura que van anar entrant en la contesa, les candidates van mostrar les seves habilitats polítiques i en aquest camp, la veterania de la sènior Gili va passar per damunt de la inexperiència d’una encara júnior García. I és que quan fa molt de temps que estàs en política (ara no sé si això és una cosa bona o dolenta...) es nota, sobretot si la teva rival arriba al debat amb el lliri a la mà.

I és que si em permeten el símil futbolístic (al final no me’n vaig poder estar de mirar el Barça mentre queien els llarguíssims segons del cronòmetre al vestíbul del Prat del Roure) Gili va presentar-se al partit com si fos l’alumna avantatjada de Mourinho. Quan García entrava una mica en dinàmica de tiki-taka i jogo bonito i feia les seves propostes, pam!, entrada dura al turmell i a trencar el joc del rival. I, mentrestant, apuntant a la llibreta a l’estil Xosé per veure com podia cascar de valent la contrincant després de la mitja part.

Fins i tot el moderador li va haver de treure targeta groga perquè de tantes faltes la candidata novella no podia ni posar paraula al debat. Si algun dia volen tocar els collons de debò a algú en una conversa, només cal que es mirin aquesta contesa per practicar estratègies de com fer-ho. Ara bé, els aconsello que no ho apliquin mai amb la parella, si no poden estar segurs que dormiran uns quants dies al cotxe.

Com era d’esperar, el cos a cos més intens del debat va estar motivat per aquests minúsculs edificis que a penes es veuen construïts al bell mig de la parròquia, i per veure qui n’era el culpable. Però el problema és que el tema va sortir en el temps de descompte de la primera part, i malgrat que l’àrbitre va deixar jugar una mica més, al final no vam veure cap gol. Ja té pebrots que en una qüestió en la qual poden tirar-se quatre rocs pel cap va i la deixen per a quan a penes hi ha temps per parlar-ne...

Mentrestant, al camp de l’Anvers el Barça va perdre estrepitosament contra un rival de menor entitat. Ni amb el futbol a l’altra pantalla aquest pobre teleespectador va poder tenir una mínima alegria...

Vostès creuen que el resultat és una premonició del que passarà diumenge? Que el teòric rival petit vencerà el gran? I em preguntaran: i quin és, el rival petit, la júnior novella que forma part de la gran marea taronja, o l’outsider de les darreres comunals que parteix amb l’avantatge d’haver estat la cara visible del comú els darrers quatre anys? Ah, amics, això és com l’oracle de Delfos, que deixa anar el vaticini i que cadascú l’interpreti com vulgui... El que els puc ben assegurar és que com l’entrenador del Barça, una de les dues aspirants no es menjarà els torrons al comú i serà víctima de la damnatio memoriae de la seva rival. Diumenge (per fi s’acabarà aquest suplici) ho sabrem!