Infinit

Tot i ser necessaris (un altre dia en parlem) els partits polítics (o els seus succedanis en forma de plataformes) generen efectes no desitjables com el gregarisme o la bunquerització, dels quals, aquestes comunals, n’hem tornat a tenir una bona mostra. Revisem com va un cas típic: candidatura A critica candidatura B amb un 20% d’arguments reprovables, un 10% d’exageracions, un 10% d’inexactituds, un 20% de retrets que també es podrien aplicar a ells mateixos i un 40% de realitat. Tothom a A se suma a la crítica. Tothom a B, en canvi, surt a la defensiva, no negant el 60% que poden i han de negar sinó negant el paquet sencer, també el 40% vergonyós i del qual haurien de, com a mínim, tapar-se. En aquest punt, tothom a A sap que del 100% de la seva crítica, el 60% era farciment i tothom a B sap que el 40% és una cagada grossa dels seus. I tothom a A sap que a B saben el que saben i tothom a B sap que a A saben el que saben. I tothom a A sap que B sap que A sap que sap que saben el que saben i tots els etcèteres que vulgueu. Però ningú no diu res. Tothom callat a dins i molt emfàticament enfadat cap enfora, fins al punt que ja no saps si dissimulen o si s’han posat tant en el paper que s’ho han acabat per creure. La conclusió normal seria que ja s’ho faran, que cadascú gestioni les seves confusions entre realitat i ficció com vulgui. Que no ens traspassin, però, les seves fantasies. Cap partit no hauria d’exigir electors lobotomitzats que els segueixin fins a l’infinit i més enllà ni electors fanàtics que els segueixin facin el que facin sinó que hauria de buscar electors que els valorin simplement per proposar millors solucions que els altres. Fent-ho (i admetent errades de tant en tant) ens mostrarien més respecte i, alhora, passarien a ser una millor candidatura.