A contracorrent
Mostrari de polítics
Les llistes van més enllà dels candidats a cònsol i estan formades per un variat ventall de ‘persones humanes’ que volen fer política.
Alcobé a l'entrevista a la televisió pública.
Un estudi extern encarregat per aquest mitjà ha classificat els candidats de les comunals 2023 segons les següents categories.
El cònsol sortint: juga amb l’avantatge d’haver estat la cara visible de la parròquia. Si no ha comès cap desfalc, parteix amb molts números de repetir, sobretot si al seu rival no el coneixen ni a casa seva.
El candidat d’emergència: li han proposat d’anar de cònsol perquè no tenien ningú més o perquè és l’últim que ha sobreviscut a la fuga de membres del partit. No té cap opció de guanyar, però és l’únic que no ho veu.
L’etern aspirant: s’ha presentat incomptables vegades i no guanyaria ni comprant vots. No admet la realitat i es diu a si mateix: “Aquest any, sí.” Acabarà marxant per la porta del darrere esdevenint el tipus que segueix:
El que tanca la llista: ha acabat fins a la soca dels ous de la política i de perdre eleccions rere eleccions. Ha dit als del partit: “Aquí us quedeu”, però li han implorat que tanqui la llista, perquè no sembli que se’n va emprenyat.
L’expert en jaquetes: no és assessor de moda, però coneix tan bé la política andorrana que aposta per cavall guanyador encara que hagi de canviar de color polític o d’ideologia. El seu amor per la cadira supera la passió de Romeu i Julieta.
El jubilat que retorna a la primera línia: no ha entès que el seu temps ha passat. La síndrome de Peter Pan el portarà a una contundent derrota de la qual no s’aixecarà. Les xarxes i altres modernitats li van grans; prefereix el porta a porta per guanyar-se votants per la via caciquil.
L’elefant del partit: és el típic polític veterà de l’Andorra en blanc i negre rescatat per l’ocasió per intentar esgarrapar un grapat de vots. La majoria dels seus votants crien malves o s’alimenten per via intravenosa.
La jove promesa: és cada vegada menys jove i cada vegada menys prometedor. Era la gran esperança del partit fa vuit anys i ara l’estan intentant apunyalar per l’esquena. No passarà d’aquesta derrota.
L’emprenyat: en comptes de canviar de jaqueta i apostar pel cavall guanyador, es dedica a fundar partits i a endur-se els seus apòstols d’aquí cap allà.
L’imprescindible: el partit és ell i sense ell no hi ha candidatura. Els militants li fan la gara-gara per si algun dia tenen sort i els cau algun càrrec. De moment es conformen amb sopes d’aigua.
El que es presenta contra els seus caps: una tendència a l’alça que augura un clima laboral tipus selva vietnamita, sobretot si el subaltern guanya.
El motivat: l’han fitxat per fotre bulto, però no ho sap. S’ha pres al peu de la lletra el seu paper i ara es fa fins i tot pesat. Ningú sap com es diu exactament ni què fa parlant tant a les reunions. No entrarà ni si guanyen ni si perden, però ell ja es veu amb la medalla de conseller. La caiguda serà antològica.
L’expert: diuen que l’han fitxat per la seva vàlua política, però en realitat té una empresa de disseny gràfic, d’impressió o de comunity manager. Únicament l’han cridat a files perquè faci la feina bruta totalment de franc.
La quota del Pas: la candidatura encampadana l’ha cridat a files perquè té el mèrit de viure al Pas 365 dies l’any i no semblar un pertorbat. És com aquell que sortia a les fotos del teu voluntariat del juliol passatabans que fessis les vacances reals amb la teva família a Courchevel.
El canillenc: normalment té l’avantatge que és l’únic que es presenta a la seva circumscripció. Encara que es passegi despullat o insulti els seus veïns, té les eleccions guanyades abans de començar la campanya.
L’opositor canillenc: Error 404 not found.