El motí dels candidats

Són les 10.45. Tot a punt: els responsables de les obres, ben predisposats, tenen l’espai obert i els cascos a disposició. Estem a l’espera de l’arribada dels candidats, que havien estat informats prèviament del lloc on es prendria la instantània. A tots se’ns havia recomanat de no presentar-nos amb talons, i és una llàstima, perquè tinc unes sabates noves amb taló d’agulla que la veritat és que em realcen molt el cul. El Nando porta l’armilla i el casc: mentrestant van arribant tots. Petons i abraçades. Avui ningú es tracta de vostè ni s’acusa de cap malvestat, i fins i tot fan conya ara que el peix està venut i l’elecció final queda en mans dels electors. Ja només falta el candidat d’“Amb seny”: la manca de puntualitat li farà perdre’s la millor part de l’amotinament.

El pla previst és senzill. Volem fotografiar els candidats en una obra en construcció amb una idea: situar els futurs representants de la política comunal davant d’un dels temes candents i d’interès com és la construcció i l’habitatge (ara que hi penso, també els podríem haver fet sortir passejant un gos o arranjant una voravia...!). D’interpretacions, tantes com en vulguin: un país en construcció, futurs cònsols edificant el seu projecte, mans a l’obra a partir de dilluns...

Però la idea no agrada a tothom i sento el primer comentari. “Ara dèiem que aquesta foto no ens agrada”, diu un dels aspirants a un altre rival de la seva mateixa parròquia, baixet, sense aixecar gaire la llebre (que no sigui el cas que ara li enganxem la llufa). Van fent-se grupets de candidats comentant la jugada, sobretot els d’un mateix color. L’assemblea es va fent més gran i sentim com parlen del lloc elegit, com si ara vingués de nou... Un dels candidats em veu escriure a la llibreta obsessivament (s’està ordint el complot i un servidor apunta pensant que li estan donant l’article en safata) i em diu que no és la foto que els agradaria; literalment, segons les meves notes, “això és aixecar més els ànims de la gent”.

De seguida el cònsol portaveu, el degà de l’assemblea, agafa el Toni pel braç i se l’enduu cap a la corrua de candidats per llegir-li l’evangeli. “Ha costat molt muntar tot això... Parleu-ne amb l’Ignasi”. El motí s’ha encès. Sort que no som en una presó de Zihuatanejo, si no, ja tindríem un punxó fet amb un raspall de dents clavat al ronyó. “Volem un lloc públic i no un espai privat”. Tots sabem que el problema no és la titularitat jurídica de l’espai, és clar, però els polítics maquillen bé la realitat... Ric per dins.

Els ànims s’escalfen: “Doncs no hi haurà foto”. “No podem buscar un lloc alternatiu?”. “Ahir només se’ns va queixar un dels vostres, i ara resulta que sou tots?”. “Jo transmeto el que m’han dit”. “I si votem?”. Hauria estat molt poètic si haguéssim sotmès els candidats a una votació el dia de reflexió! Malauradament la idea no tira endavant. “Ja que som aquí, la fem” proposen el Sergi Gonzàlez i la Marta Pujol, però no troben l’aquiescència de la resta.

Arriba l’últim candidat a misses dites i amb la revolta encesa. Em diu “ho sento”, i li responc “tranquil, que em sembla que no hi haurà foto”. El Guillem Forné no entén la negativa dels seus companys; si fos per ell, l’hauríem fet. Comencen a buscar alternatives: hi ha negociacions per una treva consensuada, per intentar trobar una solució. Polítics fent política o imposant-nos la seva majoria: sense candidats no tenim foto. Tanta planificació i gent implicada per a res. Ens costa d’entendre. Finalment, es proposa una opció: les lletres que diuen “Andorra”, a tocar de l’avinguda Meritxell. Possiblement, un dels llocs més decebedors que es podrien haver triat, i curiosament on va finalitzar la primera manifestació contra la crisi de l’habitatge i la construcció sense control. Justícia poètica o poca memòria? Torno a riure. Un cop col·locats, el Nando dispara (de moment amb la càmera). Ja tenim foto, feta precipitadament i enmig d’un ambient poc amistós. Ens diem adeu, un candidat se m’apropa i em diu que l’endemà ja llegirà com els poso a caldo, i li responc que, d’acord, que com a mínim, després de dues setmanes, avui m’han donat l’article sense haver-m’hi de trencar les banyes. Marxen. Que decebedor, tot plegat...