0/7

Fer una lectura de les eleccions comunals en clau nacional és sempre temptador, però no crec que sempre funcioni. Per exemple, si ens mirem el mapa polític que queda després dels comicis d’ahir, tenim quatre parròquies pintades de taronja i les tres de la vall central amb el color de les alternatives que s’hi presentaven en contra. Quatre de set per als demòcrates, doncs, una xifra elevada (dominen la major part de les parròquies) però molt menor a les seves aspiracions, que apuntaven a un ple absolut. Aquesta lectura també funciona si el que ens interessa és saber, ara, amb quants comuns li serà més fàcil treballar al Govern a partir del pròxim 1 de gener: aquí també, la proporció torna a ser la mateixa: quatre de set.

Si ens fixem, però, en la força parroquial de Demòcrates, també podríem defensar que la proporció passa a ser zero de set. D’una banda, perquè el valor afegit que els taronges li aporten a la llista única de Canillo, a UP, a ACO i a CC tendeix a zero. Totes aquestes llistes guanyaven abans d’aliar-se amb DA i continuarien fent-ho sense el label taronja. Passa el mateix a Sant Julià, on es confirma la incapacitat de guanyar dels d’Espot, aquest cop ni tan sols aliant-se amb el cavall guanyador de la parròquia. On Demòcrates, en canvi, sí que se la jugava amb el seu propi partit (i sumant-hi aliances nacionals extra) era a les dues parròquies més poblades i ahir no va aconseguir recuperar-ne una i en va perdre l’altra. Vet aquí una paradoxa interessant: Demòcrates governa en l’àmbit nacional gràcies al vot que li ve de les circumscripcions territorials, però aquesta força territorial no es fonamenta en el valor que aporta la marca al territori, sinó en l’habilitat per dominar la clàssica estratègia de saber aliar-se amb les forces hegemòniques de cada parròquia.