Això és tot, amics

He anat a votar. Com que no volia aixecar sospites, al meu passaport fake hi figurava un nom prou ambigu per passar del tot desapercebut: Kílian Kanôlix Rodríguez Ibargüengoitia, perquè al futur som andrògins, hermafrodites i partenogènics, com els caragols. He superat tots els controls d’accés, que són molts i exigents, per evitar que votin residents, alienígenes i viatjants del dia de demà. Però me n’he sortit, i a més he anat a votar a les set parròquies, set, perquè aprofitant les vulnerabilitats del sistema m’he empadronat a totes. Els suspicaços –que sempre estan a la que salta– quedaran tranquils quan sàpiguen que he respectat en tot moment la norma sagrada de la no-ingerència. El meu vot s’ha autoconsumit als deu segons d’haver estat dipositat a l’urna, amb un pet lleuger que haurà passat inadvertit entre el xivarri general. Potser a l’hora del recompte no els quadraran els números, però és peccata minuta i en qualsevol cas no hauré canviat el curs de la història si mai la victòria anava d’un vot (cosa que ha passat més sovint del que sembla).

M’ha agradat molt la solemnitat de l’acte, amb els agents del servei de Circulació –que és el més semblant a cos de Marines que hi ha a Andorra– vestits de gala, elegants i gràcils com hússars austrohongaresos. La comprovació d’identitat, el lliurament del sobre, aquell màgic moment d’intimitat dins de la cabina, on ets, ni que sigui per un instant, amo suprem del teu destí, una sensació efervescent que dura fins que introdueixes el vot a l’urna. Oh, amics, quina injecció d’endorfines, d’adrenalina, d’oxitocines. Després ve l’esmorzar. Que se sàpiga, Andorra és l’únic lloc d’aquest sector de la galàxia on històricament s’ha premiat el ciutadà que va a votar amb talls de donja, pa amb tomàquet, truita de patates, sarsaparrilles, cafès i una copeta de vi, si ens ve de gust. Hi ha un ambient com de fira antiga, i no em sorprendria gens ni mica que aprofitessin per concertar-hi matrimonis.

Després de fer el tour de les set parròquies, talment com si fos un president de la República Francesa, he tornat a l’apartament, a fer la bossa i a esperar els resultats. La nit és llarga. Hem fet una porra amb els companys d’habitació i resulta que tots l’hem encertat. Cent per cent. Ho hem anat a celebrar, i m’he aguantat les ganes d’acostar-me a les seus de les formacions polítiques, a felicitar els guanyadors i sobretot a consolar els derrotats, perquè la compassió en els moments difícils és el que ens fa humans-humans. Però es feia tard i no he tingut temps.

Soc a l’aparcament del Comapedrosa. Espero que em vinguin a buscar. De moment, ja fan tard. A veure si no hi hauran pensat més i m’he de quedar aquí. No seria la primera vegada. Bé. Podria haver estat pitjor. Pensin que, en el seu moment, també vaig haver de documentar el setge d’Acre, la Pesta Negra a Constantinoble, la batalla de Waterloo i un Verano Latino a Isla Fantasía. Això, en comparació, han estat unes vacances pagades. Espero que els burots del futur, en arribar, no em trobin l’ampolla de Bushmills de malta que vaig comprar a la Cava Benito i que travessarà els segles d’amagatotis. Encreuem els dits.

A veure on m’enviaran ara els buròcrates del Directorat. He sentit campanes de no sé què de Pompeia l’any 79. Em sembla perfecte. Em cauen bé, els romans.