No s'aixeca ni amb viagra

Ho constatem eleccions rere eleccions: la gent cada vegada en passa més, d’exercir el seu dret a vot. I un servidor, que de més jove era d’aquells que creien que l’exercici democràtic havia de ser un deure i no una opció, cada vegada entén més la gent que es queda a casa i diu que us bombin a tots plegats, que si vosaltres no sou útils per solucionar les meves problemàtiques, no seré jo qui posi la butlleta a l’urna per pagar-vos el sou els pròxims quatre anys i solucionar-vos les vostres.

Perquè la desafecció política és això: tenir la sensació que governi qui governi aquella administració, tu no notaràs cap canvi en el teu dia a dia i, per tant, més val passar de validar participant en un sistema en el qual no creus en absolut. I això no és exclusiu ni únicament aplicable a Andorra, és quelcom que va a l’alça a l’Europa occidental i que, al meu entendre, demostra que la nostra societat està cada vegada menys cohesionada, perquè no se sent interpel·lada per les seves institucions.

És que estem parlant que de cada dues persones amb dret a vot, una es queda a casa perquè no li dona la santa gana de votar, perquè no hi creu. Això no remunta ni amb viagra, i com més va, pitjor. S’hauria de preocupar molt aquell càrrec electe triat només amb els vots d’una part de la meitat dels electors cridats a votar, sabent que a l’altra meitat li importa una merda si és cònsol aquest, el seu rival o quatre buròcrates que porten la gestoria. O que fins i tot li importa ben poc si desapareix la institució per a la qual es votava.

Però no patiu, que les referències a la poca participació són d’aquelles poc sinceres, allò típic que ens preocupa molt, però en el fons ens la bufa mentre la roda continuï girant i l’engranatge mantingui l’edifici que hem muntat i en el qual la gent cada vegada veu menys utilitat. Potser algú hauria d’aixecar la mà i dir: “Ei, que això no funciona, que si seguim així els valors de la democràcia perden tot el seu sentit; que potser ens hem de deixar estar de debatre propostes banals i atacar l’arrel del problema, ja sigui amb llistes totalment obertes, amb més pedagogia sobre la utilitat de cada institució o en fer l’esforç de baixar de la torre d’ivori des de la qual creiem governar el món.”

I això per no parlar del mal de la partitocràcia i d’allunyar les decisions polítiques de les sessions públiques per deixar-la en mans de les directrius de partit i d’allò que decideixen les persones que en tenen el carnet. Com més opaca és la política, menys seva se la senten les persones.

Perquè si el ciutadà no se sent cridat a les urnes és perquè el sistema fa aigües per tot arreu i perquè els que dirigeixen les institucions i es presenten en unes eleccions no són capaços de transmetre els teòrics valors que els han portat a prendre aquesta decisió, a explicar l’aportació que poden fer a la parròquia i a la ciutadania si són ells els elegits i, sobretot, com poden millorar la vida dels seus veïns.

Avui la notícia la centrarem com sempre en els vencedors i els vençuts, en aquells que han aconseguit el càrrec i aquells que s’han quedat a les portes. Si en tal parròquia la cosa ha vingut només d’uns quants vots. Si l’estratègia d’aliances finalment s’ha vist contraproduent, o si la llista conjunta que podríem haver fet potser ens hauria permès de capgirar la situació. I és normal que en parlem, perquè al final unes eleccions van de triar entre projectes. Però no podem perdre de vista que si la tendència és aquesta i que si la desafecció política continua, la democràcia perd la seva raó de ser. La feina dels electes, sigui per cònsol o per ser a l’oposició, és lluitar contra això des d’avui mateix.