Desnonats pel toluè

“El que no ens va matar el toluè ho va fer la sentència”. Aquestes paraules són de la Virgínia Claverol, una veïna d’Engolasters que, juntament amb el seu marit, en Manel Álvarez, se’ls va aturar la vida un 27 de febrer del 2022, l’endemà de carnestoltes. Aquell diumenge es van aixecar tots dos sentint una pudor estranya. El veí feia reformes i, com que els dos pisos són confrontants, van pensar que el problema podria venir d’allà. Li van trucar, però els va penjar de males maneres, així que van decidir anar immediatament a urgències amb marejos, sequedat a la gola, picor als ulls i dificultat per respirar. “Feia una olor com de pintura molt intensa, pensàvem que hi havia hagut un vessament”, recorda la Virgínia. La reforma del veí consistia a enganxar a la paret una tela acústica, la qual després va folrar amb un aïllant per insonoritzar casa seva, utilitzant una cola en què el producte químic predominant s’anomena toluè.

El toluè és un líquid transparent i incolor amb una forta olor dolça que s’utilitza com a dissolvent i en l’elaboració de substàncies químiques com perfums, medicaments o pintures. És una substància que figura a la llista especial de substàncies extremadament perilloses per a la salut de diversos organismes internacionals com l’EPA, l’agència de protecció ambientals dels EUA, i que al cap de 15 minuts d’inhalar-lo ja circula per la sang i s’adhereix als òrgans. A urgències van informar el matrimoni que havien estat intoxicats, però no van esbrinar de què era, així que, per saber l’abast real de l’exposició, van contractar per compte propi una empresa per fer el mesurament de la toxicitat de l’aire i els resultats dels nivells eren “pitjors que a una planxisteria”. Els índexs de micrograms per metre cúbic de toluè adequats segons l’OMS oscil·la entre el 0 i els 8,9, i més de 60 es considera “execrable”. Tot i això, el rang tòxic de perill per a la salut humana es marca entre 10.000 i 25.000. Doncs a casa de la parella l’índex en marcava 52.597, més del doble. “Ja es declara tòxic quan és imperceptible per l’olfacte, imagina’t quan arribes a sentir-lo”, diu en Manel. El bioquímic de l’empresa els va comentar que era el primer cop que es trobava amb nivells tan alts en un habitatge.

Simultàniament, en Manel es va posar en contacte amb Indústria per denunciar els fets i perquè un inspector analitzés el cas. Va “cometre l’error” d’avisar al propietari, l’arquitecte i el constructor perquè van treballar durant tota una nit per amagar el que havien fet a la paret, però l’olor persistia i l’inspector va concloure que tots tres havien de solucionar el problema. No se’n van preocupar mai i “a partir d’aquí va començar una penitència de què al març farà dos anys”, expressa la propietària, que durant 10 mesos es van veure forçats a viure en tres hotels diferents, fins que van trobar un pis de lloguer. El patiment que han tingut i tenen és no saber quan podran tornar a la que havia sigut casa seva durant 27 anys, del qual, a més, en continuen pagant les despeses després de dos anys, i on encara tenen emanacions de pudor. “Ens han prohibit viure-hi i l’administració no ens hi ha donat cap alternativa”, explica en Manel.

NEGATIVA ADMINISTRATIVA

El particular viacrucis burocràtic del matrimoni els va dur a tenir en tres mesos cinc reunions amb cinc departaments diferents, però tots amb la mateixa resposta: la indiferència i la negativa a assumir el cas com un afer de salut pública. Primer, amb el ministeri d’Economia; després, amb el Cap de Govern, que els van rebotar a la Batllia; per continuar amb una demanda i un recurs al Ministeri de Salut –que van al·legar que no comportava un impacte per la salut pública– fins a acabar a Indústria, el director de la qual va arribar a dir a en Manel que “li molestaven tantes visites”. Tot i presentar els informes de l’hospital, de l’empresa privada de mesurament de l’aire i de bombers, a més de tenir tres actes de Govern que diuen que el pis és inhabitable. “Qualsevol pensaria que l’administració té la normativa per solucionar aquest tema, però es veu que no”, manifesta en Manel. No els va quedar més alternativa que anar a la Batllia i demanar l’obertura d’un procediment d’extrema urgència, el qual s’ha de donar una resposta en 18 dies a tot estirar. “Quan una empresa fa un abocament al riu i mata quatre truites, les truites no van a la Batllia, és el govern qui es persona com a acusació”, diu la Virgínia. Van acabar sent 7 mesos, entre el març que es presenta la demanda i la sentència d’octubre, que va ser desfavorable, obviant els informes també d’Indústria i de dos arquitectes, un d’ells pericials i demanat pel mateix batlle. “És una sentència que no se sosté per enlloc”, expressa la Virgínia.

EUROPA, DARRER RECURS

Durant el judici es van presentar no només els informes, sinó també els testimonis de diferents veïns de l’edifici del costat. En Manel se’n fa creus, perquè “si tot l’edifici es va intoxicar, és o no és un tema de salut pública?”. El mateix octubre del 2022 van fer un recurs al Tribunal Superior i estan a l’espera de la nova sentència, ja que consideren que els han vulnerat els drets a l’habitatge i a la salut. Si els deneguen la raó, hauran d’assumir les costes del judici perquè van perdre el primer. “Econòmicament, és una despesa gran estar 10 mesos en un hotel”, expressa la Virgínia, que no sap si els retornaran uns diners que de moment han hagut de pagar ells. En Manel també comparteix aquesta incertesa, ja que “ens hem jugat la jubilació a una ruleta russa amb la Batllia”. L’últim recurs que els quedarà si el Tribunal Superior torna a sentenciar en contra d’ells serà anar al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, però volen evitar-ho perquè si guanyessin “no pagaran els culpables, ho farà tot el poble andorrà”. Europa podria condemnar Andorra per haver violat el Conveni Europeu de Drets Humans i l’estat hauria d’abonar una indemnització.