Jubilar-se al país d'origen

Andorra ha brindat l’oportunitat a milers de persones que busquen un nou horitzó professional i personal, acollint els nous treballadors que han acabat desenvolupant la seva vida laboral i personal al país, però què passa quan s’aproxima l’edat de jubilació? Quatre residents ens expliquen les experiències que els van portar al Principat i els plans de futur quan acabin la vida laboral.

La Natalia té 58 anys va arribar al país l’any 2000 amb tres fills “molt petits” per reagrupar-se amb la família, que ja vivia a Andorra. Des d’aleshores, afirma, ha gaudit d’una “molt bona vida” durant vint anys i escaig, i els seus infants “han crescut amb totes les comoditats”. “D’ençà que vam arribar sempre ho hem tingut tot molt a mà, el país és molt segur i això ha permès que els meus fills hagin crescut en llibertat”, indica. El seu projecte de vida quan arribi a l’edat de jubilació el té molt clar “si les coses surten com espero”, es retirarà a França, d’on se sent més pròxima per cultura.

“Al final, no sé què pot acabar passant, però, en principi, el meu pla és no quedar-me aquí, tot i que jo agraeixo molt la vida que he tingut aquí i les oportunitats que m’ha donat el país”, ressalta, puntualitzant que “tot i que he tingut una vida perfecta, a mi no m’agrada la muntanya, no m’agrada el fred, aquesta cultura no és la meva, i quan pugui marxaré, és la idea”.

A banda de la qüestió cultural, la Natalia posa en relleu que un altre dels aspectes que l’han fet reflexionar és l’encariment del cost de vida i, sobretot, l’augment dels preus del lloguer. “Els últims anys els preus i els lloguers s’estan posant pels núvols i ara mateix desconec la jubilació que tindré ni si amb la pensió que em correspongui podré continuar pagant el pis”, exposa.

En la mateixa línia es pronuncia la Maite, de 60 anys, qui va aterrar a Andorra per “amor” i a la recerca de noves oportunitats professionals. “Encara que ara estic separada, la meva exparella em va obrir les portes del país i mira, ja fa més de 30 anys que hi visc”, afirma rient. Tanmateix, té molt clar que quan li arribi l’hora de jubilar-se tornarà “a casa, a Tarragona”, on ha crescut i té la llar familiar. “Andorra m’ha aportat moltes coses, però quan em jubili, que no serà als 65, tornaré a casa, al mar”, comenta.

Quant a les motivacions que l’han fet decidir a marxar del país, destaca l’evolució que ha patit Andorra durant les darreres dècades, incidint en la crisi de l’habitatge i la disminució del poder adquisitiu del ciutadà. “Els sous han disminuït en comparació amb fa quinze anys, però els preus han augmentat d’una manera abismal”, diu, i afirma que “només alguns privilegiats es poden permetre comprar un pis”.

Respecte a l’obtenció de la nacionalitat, ni la Natalia ni la Maite han tingut l’aspiració d’arribar a ser andorranes, ja que, tal com assenyalen, haurien de renunciar a la que ja tenen. “Si pogués tenir la doble nacionalitat, potser ho faria, perquè m’estimo i em sento molt integrada al país, però, amb les condicions actuals, no ho faria”, indica la Maite, que considera que vint anys per accedir a la nacionalitat “són massa”.

En l’altra cara de la moneda, el Riccie, un argentí de 50 anys que en un primer només venia a Andorra com a treballador temporal durant l’hivern, avui dia ja ha format una família al país i no té cap dubte que es retirarà a les valls. “Em vull jubilar aquí, però el problema és el salari de la pensió, que és una mica curiós en relació amb el cost de vida que tenim al país”, argumenta, puntualitzant que no deixarà de treballar perquè “soc un cul inquiet”.

A més, exposa que li agradaria obtenir la nacionalitat andorrana. “Jo estic casat aquí i vull tenir la nacionalitat perquè l’argentina no es pot perdre mai”, manifesta, posant en relleu que vol ser “un ciutadà de ple dret”. En aquest sentit, apunta que se sent molt a gust i molt identificat amb la realitat andorrana, “és un país amb les seves coses bones i dolentes, però sempre he trobat coses en la línia de les meves idees”.

Respecte a l’evolució del país durant la darrera època, considera que el treball de temporada ha “millorat molt”, sobretot en l’àmbit de la gestió dels recursos humans i les condicions. Un fet que, assenyala, l’omple de satisfacció perquè “abans eren dolentes i no hi havia control”.

Finalment, la Graça, de 46 anys, també té previst retirar-se al Principat. Ella va arribar al país el 2003 amb un fill petit de tres anys i, almenys en un inici, per fer una temporada, però “la muntanya, l’educació, la seguretat i les possibilitats de treball m’han motivat a construir la meva vida aquí”. Encara que, comenta que si el seu fill decidís tornar a Portugal, “no m’ho pensaria dues vegades i aniria amb ell”. Quant a la nacionalitat, assegura que mantindrà la d’origen per la impossibilitat de tenir-les totes dues i pel sentiment d’origen.