Reportatge

Artistes intermitents

L'estatut de l'artista és vist amb bons ulls però també de forma crítica, perquè es considera que no s’ha consultat al sector i que està pensat per a una professionalització que no existeix.

L'escultora Emma Regada.

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

La creació de l’estatut de l’artista genera diversos dubtes entre els professionals de l’àmbit, tot i que, en general, el col·lectiu agraeix la tasca duta a terme amb l’objectiu de regular l’ofici i la seva professionalització. La necessitat d’haver d’acreditar haver percebut, durant els darrers tres anys, un sou equivalent al salari mínim, o haver de presentar un pla de professionalització a cinc anys vista, són els factors més destacats que fan considerar el text “massa ambiciós” davant la realitat de la indústria artística al país.

En el camp del teatre, l’actriu Lua Roca considera que “era molt necessari” que hi hagués una regulació entorn de l’ofici artístic, ja que fins al moment “no teníem cap base on agafar-nos”. “Aquest pas és molt important”, indica. Tanmateix, manifesta que el text actual no s’adapta a la realitat del món artístic a Andorra perquè “no tenim una indústria de nivell”. “Les mesures que regula l’estatut de l’artista ens queden grans”, assevera.

En aquest sentit, detalla que el llindar econòmic que es demana és “complicat” d’assolir en el món artístic, tenint en compte que es tracta d’una professió que “no depèn només de nosaltres”. “El text actual és el que passa quan es fan les coses des de la comoditat d’un despatx, s’haurien d’haver fet més reunions amb artistes consolidats i emergents per entendre ben bé la realitat del col·lectiu”, exposa.

Amb tot, assenyala que per impulsar i garantir la professionalització dels artistes del país és necessari que hi hagi una “roda de creacions” a Andorra que permeti el creixement dels artistes”.

En la mateixa línia es pronuncia el mag Toni Zamora, qui considera que, tot i que el sector s’ha d’adaptar a la norma, la naturalesa de la professió és intermitent amb “feines puntuals”. Zamora incideix en la necessitat d’ampliar la indústria artística per dotar de més possibilitats els artistes del país “perquè no hagin de marxar fora”. En aquest sentit, manifesta que una de les propostes que podrien incentivar les produccions al Principat seria disposar d’un teatre nacional, una instal·lació que, a parer seu, es podria ubicar als antics cinemes Modern.

En un altre camp, el musical, la cantant Roser Puigbó assenyala que veu amb bons ulls la regulació de l’ofici a través de l’estatut de l’artista, però comenta que no només n’hi ha prou amb la bona voluntat institucional i que el text actual, tenint en compte la seva situació, “no em permet entrar ni acollir-m’hi fins a molt llarg termini”. “Molts dels artistes que actualment intentem professionalitzar-nos malauradament no podem viure només de la música, ja que no tinc prou ingressos”, afirma.

De la mateixa manera, posa de manifest que l’alternativa que estableix el text per als artistes emergents no és aplicable al món de la música, ja que al·lega que fer un pla de professionalització a cinc anys vista és “molt complicat” perquè “els ingressos arriben principalment dels concerts, que com sabem no és una cosa estable ni fixa”.

“L’economia d’un artista no determina la seva qualitat”. Amb aquestes paraules es refereix a l’estatut l’escultora Emma Regada, qui indica que el text reflecteix una “manca de coneixement de què és un artista”. “Un artista es valora per la seva participació activa en la vida cultural, no per la seva economia”, referma, i afegeix que “un artista representa inestabilitat, canvi constant, versatilitat, i l’estatut no ho contempla”.

Respecte a la redacció de l’estatut de l’artista, es mostra ferma i assevera que només “s’ha simulat que se’ns tenia en compte, però realment no se’ns ha escoltat”. “Només han tingut en compte l’opinió d’uns personatges que no estan ficats dins el món de la cultura andorrana”, assereix, i ressalta que aquest fet ha fet que el text final sigui un estatut que “més que ajudar als professionals, ens suposi una complicació”.

Entrant al món literari, l’escriptor Iñaki Rubio assenyala que per al col·lectiu d’autors del país l’aplicació de l’estatut de l’artista “és quasi inexistent” perquè el reglament és una eina per regular la cobertura sanitària dels artistes, i els escriptors “ja estem assegurats” perquè tenim feines complementàries. A més, posa en relleu que el reglament hauria de ser més realista pel que fa a la indústria artística d’Andorra, i expressa que també seria necessari que s’impulsi la professionalització del col·lectiu a través de les beques, amb dotacions superiors per als artistes consolidats.

Finalment, en l’àmbit de l’expressió corporal, Mònica Vega celebra la creació de l’estatut de l’artista i considera que es tracta d’un text que permet regularitzar la professió en tots els aspectes. “És una feina d’intermitència, per això és important poder cotitzar els dies que es treballa i tenir aixopluc per quan no tenen feina en actiu”, assenyala.

Quant a l’aspecte econòmic, defensa que totes les persones que es dediquen al vessant artístic “tenen una altra feina al costat”, sigui la docència, la producció o una altra. “L’estatut de l’artista ens ajudarà a marcar qui és professional i qui és amateur, si veus que et van bé les coses, és un bon moment per professionalitzar-se”, assegura, i puntualitza que creu que fins al moment “no era possible dedicar-se plenament a la professió artística i ara ens estem preparant perquè sigui una realitat”.

tracking