“Menjava pa dur i aigua”

Possiblement, el nom de Júlio no us digui res. Si recordem que era un treballador que, gràcies a un desgraciat accident, es va posar al descobert que treballava com un esclau modern en una explotació ramadera i agrícola de Sant Julià de les 6 a les 20 hores, segur que tothom recorda aquesta llastimosa història. Des del 2007 fins al novembre del 2019 va estar cobrant 1.200 euros i sovint treballant 84 hores a la setmana. Un dia, mentre passejava les cabres per un turó de la zona, va relliscar, va caure d’una alçada d’uns 70 metres i es va trencar el maluc i un bon grapat de costelles. Tot va sortir a la llum.

La seva jornada laboral començava a les cinc del matí, quan es llevava, esmorzava i marxava a les plantacions de tabac, a Aubinyà, on començava a treballar a les sis. Va tornar a Portugal. Allà un periodista de Contacto ha recuperat aquesta història d’esclavatge, amb més detalls dels molts que va explicar a Andorra, quan va ser atès per Afers Socials i va deixar de ser una persona anònima. És un relat dur, que esgarrifa. Les autoritats portugueses no van fer res. Va ser amenaçat diverses vegades pels que el van esclavitzar. Va viure amb dolor, assetjat per la por i la pandèmia. En Júlio és ara un home lliure. Marcat per sempre. I el destí ha fet que torni a Andorra després d’uns anys al seu país nadiu, on la vida tampoc li ha fet un somriure.

Fernando Júlio Vasconcelos Alegria s’ha obert al periodista portuguès. Una narració que es mereix una pel·lícula, evidentment un drama. La descripció de la crònica ens fa imaginar l’espai: “Al primer pis de la casa hi havia les habitacions dels senyors. La Paula tenia reservat l’accés al bany. David, el seu marit, una mena d’inquilí feudal, tenia poc control allà dalt. Feia servir el bany de baix, que estava entre la cuina i l’habitació de la seva mascota esclava. Les regles a la planta baixa eren molt simples. La cuina era una zona prohibida quan els caps s’anaven a dormir. En Júlio podia fer servir el lavabo després que l’usés el seu cap, abans de ficar-se al llit, i podia usar-lo primer en llevar-se, abans que les gallines es despertessin. Tant a l’estiu com a l’hivern, el bany només estava permès el dissabte a la nit. Deu minuts, màxim”.

La seva habitació era una capsa de cartró. Pitjor que un animal. A l’estiu no deixaven obrir la finestra pel corrent d’aire. A l’hivern, amb temperatures sota zero, l’utilitzaven com a màquina de tortura, amb refinaments perversos. “Obrien la finestra a primera hora del matí i la deixaven oberta tot el dia. Quan arribava, el terra de la meva habitació estava cobert de gel”. Dormia amb la roba que duia posada, sota una manta que no era de plomes, com les que feien servir els senyors del primer pis.

Júlio dormia amb la roba que portava posada i sempre es despertava gelat a causa del desglaç a l’habitació. Menjava uns trossos de pa “més durs que les banyes de vaca”, estovats en un got d’aigua. “M’insultaven des del matí fins a la nit. Vaig treballar com un animal”. “En David és una persona molt violenta. No em va pegar, no és això. Em va tractar amb menyspreu. Em va humiliar davant d’altres persones”. La seva dona va exercir un altre tipus de violència: “Era molt pitjor que ell. Almenys sabia què esperar-ne”. La Paula era qui s’ocupava dels comptes. Quan en Júlio li va dir que volia marxar, ella li va dir: “Mira, no tens papers, home! Permet-te estar tranquil. Encara corres el risc d’anar a la presó”. Ell va creure, escriu el periodista lusità.

No va ser l’únic que va treballar a la finca, ni el primer a ser explotat allà. La diferència és que els altres eren catalans o andorrans i tenien drets laborals. Amagava trossos de formatge o salsitxes sota el matalàs, que els seus amics li donaven d’amagat. Els diumenges, únic dia de suposat descans, li donaven un petit respir, i baixava al poble per prendre una cervesa. El masover va ser condemnat a una pena de dos mesos d’arrest nocturn.