Andorra esquiva el martell d’Europa pels acomiadaments

“Assequible i gens dissuasiva”, a més de no ser “prou reparadora ni proporcional al mal”. Aquesta és la resolució que el comitè europeu de drets socials (CEDS) va declarar per les indemnitzacions dels acomiadaments improcedents contra Espanya perquè no s’ajusten a la Carta Social Europea del Consell d’Europa, de la qual Andorra n’és un dels 46 estats membres. Al país veí, aquesta modalitat fixa de manera predeterminada i única la indemnització 33 dies per any treballat amb un límit de 24 mensualitats; més baixa és a Andorra, que són 31,35 dies per any treballat també predeterminat i amb el mateix límit, mentre que als veïns del nord és de 36,5 dies per any treballat, però només es cobra quan l’empleat fa almenys vuit mesos que és a l’empresa. En aquesta resolució, emesa arran d’una reclamació col·lectiva del sindicat UGT el 2022, l’òrgan europeu va manifestar que la normativa espanyola incomplia l’article 24 del tractat sobre el dret a la protecció en cas d’acomiadament sense raó vàlida.

Andorra, però, no s’ha de sentir interpel·lada. I no ho ha de fer perquè la Carta Social Europea es basa en el que s’anomena sistema de ratificació, que permet als estats, en determinades circumstàncies, triar quines disposicions estan disposats a acceptar com a obligacions legals internacionals vinculants. Aquest punt, per exemple, no va ser ratificat pel Principat. De fet, en són onze del total de 31.

LA LLEI D’ANDORRA

El marc legal del dret laboral al Principat s’empara en la llei 31/2018, la qual va introduir matisos en aquesta mena d’acomiadaments respecte a la precedent, que datava de l’any 2006. La compensació de dies per any treballat és igual en ambdues lleis, de 25, amb la suma d’un 25% amb un límit de dos anys, xifra que situa en els 31,25 dies. El més substancial del canvi resideix en els dies de preavís, que en l’actualitat és de dotze amb un màxim de 30, és a dir, un dia per mes treballat fins als dos anys i mig. En l’antiga norma, eren fins a un màxim de 90 dies, que equivalia a set anys i mig. “Han situat l’espasa de Dàmocles sobre els caps dels treballadors”, va dir el secretari general de l’USdA, Gabriel Ubach, per qui “van canviar la llei i abans el preavís era molt més important”. Precisament, la resolució del CE contra Espanya indica que “el període de preavís raonable és aquell durant el qual els treballadors tenen dret a la seva retribució habitual i tingui en compte la durada del servei dels treballadors i la necessitat de no privar els treballadors bruscament els seus mitjans de subsistència, com la necessitat d’informar els treballadors de la baixa a temps, per permetre’ls buscar una nova feina”. Per a Ubach, a Andorra hi ha “moltes anomalies, com no formar part de l’OIT (l’organització internacional del treball de l’ONU) o mantenir l’acomiadament lliure”, en què l’empresa pot decidir rescindir el contracte sense justificació.

ANÀLISI LABORAL DEL CE

El penúltim informe del CEDS sobre Andorra del 2022 va ser, precisament, sobre drets laborals. És important tenir en compte que l’organisme té un procediment doble per avaluar el compliment de la carta. Per un costat, a través de les conclusions que fins ara eren anuals i que, a partir de l’any que ve, seran biennals, a què estan subjectes tots els estats que han ratificat la Carta Social Europea i mitjançant el qual el CEDS avalua el compliment per part dels estats de les disposicions d’un bloc temàtic del tractat. Per altra banda, el sistema de reclamacions col·lectiu, que han acceptat 16 estats i del qual neix la reclamació d’UGT. En aquell bloc temàtic, Europa va estirar les orelles a Andorra concloent que la situació no era “clara” envers el període de preavís, a més de sol·licitar informació actualitzada sobre aquests terminis i el nivell de compensació en lloc d’avís. Tot i això, fonts d’Estrasburg confirmen al Diari que l’element de la compensació temporal no és l’únic que els estats han de tenir en compte.

EL CAS DE FRANÇA

En una resolució del 2022, el CE va retreure a França que establir un límit únic i previ –de vint mesos– d’indemnització per a tots els casos d’acomiadaments improcedents vulnera l’article 24.b de la carta perquè no permet tenir en compte les situacions de cada persona. A més, el comitè va considerar que el límit francès no és “prou elevat per reparar el dany patit pel treballador ni per ser dissuasiu per a l’ocupador”. Com és el cas d’Andorra i el de la resolució contra Espanya d’aquest any. Tot i les resolucions, hi ha debat de si és vinculant o no. De fet, pot no produir cap canvi legislatiu –com passa a França–, però els tribunals sí que han de tenir en compte la decisió d’Europa.