REPORTATGE
L’epidèmia de la solitud
Aquest sentiment en la gent gran pot causar problemes com depressió, deixadesa i desnutrició. Alguns padrins ens expliquen les seves històries i com afronten la convivència amb la soledat.
La soledat és una pandèmia entre la gent gran. L’aïllament familiar, els records, la mort dels seus amics més pròxims, i les pèrdues que comporta l’edat, a més de la salut física, són les principals causes que els sotmeten a una vida solitària. És important destacar que a Andorra actualment hi ha, segons les dades dels censos comunals, un total de 3.889 persones majors de 65 anys que viuen soles. Aquesta xifra és representativa, perquè implica que el 30% del total de la població andorrana de més de 65 anys viu en una llar d’un sol membre.
No sempre és dolenta, la soledat. Al contrari, quan és voluntària “pot arribar a ser positiva per nosaltres per gaudir del silenci i de moments d’autoreflexió”, va explicar el president del Col·legi de Psicòlegs (Copsia), Òscar Fernández. I hi va afegir que el problema és “el que acompanya aquesta soledat”, ja que, quan no és volguda, sinó que és per obligació o oblit per part dels éssers estimats, aquesta condició pot comportar conseqüències de salut mental com ara depressió, deixadesa a l’hora de prendre els medicaments o fins i tot desnutrició en els casos més greus.
“La meva família em va dir que vivia massa lluny i ningú es va preocupar per mi”
El cas de la Mari Carmen, una padrina de 80 anys d’Andorra la Vella, la soledat li passa factura, ja que actualment pateix una depressió. El desencadenant és que fa uns anys va “tenir un accident”. Quan va necessitar l’ajuda de la família, aquests la hi va negar: “Em van dir que vivia massa lluny i ningú es va preocupar per mi”. Avui a la Mari Carmen li costa relacionar-se amb la gent i sobretot confiar en els altres, perquè “si la meva pròpia família em va trair i deixar de banda, com vols que no ho facin els altres”.
L’Eduard, que ara té 86 anys, va posar sobre la taula que tot i que té dos fills “meravellosos”, des que la seva dona es va morir l’any passat es va sentir “sol al món. Bé, encara em sento així, ara podríem dir que estic buit, feia 50 anys que érem casats i això és difícil de superar”.
“Em sento sol al món, feia 50 anys que érem casats, i això és difícil de superar”
La Lola també n’és un altre cas, ja que va manifestar que quan van portar al seu marit Miquel a la residència va notar “la casa buida”, encara que va explicar que “tot era al seu lloc, res havia canviat, però la persona que més feliç em feia ja no hi era; per a mi va ser un moment molt dur”. Ara, la Lola va a veure al Miquel un parell de cops la setmana, ja que “potser és egoista, però intento no anar cada dia a veure’l, perquè, si no, després el trobo molt a faltar. I ell també a mi, ens hem d’acostumar a estar sols per no passar-ho malament el dia que un dels dos faltem”.
“Ens hem d’acostumar a estar sols per no passar-ho tan malament el dia que un dels dos faltem”
El president de Copsia va subratllar que no només els avis tenen la responsabilitat de combatre la soledat, sinó també els familiars, que han d’aprendre a escoltar amb empatia per millorar el benestar emocional.
Fernández va insistir que el temps compartit amb els avis ha de ser de qualitat, posant l’èmfasi en la importància de les interaccions significatives per a una millor qualitat de vida.