Tres idiomes i cap el català

Amb deu minuts de retard, la solemne posada en escena de la conferència es va representar amb el vicepresident executiu de la Comissió Europea, Maros Sefcovic, enmig d’Andorra i San Marino. No sense error, atès que el vicepresident europeu va ocupar l’atril d’Espot i després va ser recol·locat pel moderador, la quarta pota del tamboret, al lloc que li pertocava. A l’escenari hi havia quatre atrils, un reservat, també, per al moderador, encarregat de donar torn de paraula i pregunta als pocs periodistes que es van acostar a la casa de la sobirania europea.

Com l’àrbitre d’un partit abans del servei inicial, a la dreta de Sefcovic hi havia Xavier Espot i a l’esquerra, el ministre d’Afers Exteriors de San Marino, Luca Beccari. Va iniciar el discurs Sefcovic, començant en francès i mutant cap a l’anglès ràpidament, repartint agraïments i felicitacions a banda i banda del terreny i a parts iguals, remarcant l’esperit conjunt de la negociació. Després va ser el torn d’Espot, que va parlar en un excel·lent francès –per a qui no ho recordi, és fill de l’escola francesa d’Escaldes-Engordany i del Lycée Comte de Foix. Per últim, Beccari, que sí que va poder-se expressar en la llengua oficial del seu país, l’italià. L’encara no-oficialitat del català va fer que Espot no pogués parlar en català, tot i la recent aprovació parlamentària de la Llei de defensa en el país fa menys de dues setmanes. Coses del context.

Beccari va ser el més desinhibit. Sense cap paper entre les mans, el ministre d’Afers Exteriors de San Marino es va mostrar molt còmode en el discurs. Més mesurats van estar Espot i Sefcovic, que es van ajudar dels fulls per construir la declaració, tot i guardar tots tres un to serè digne que l’ocasió demanava.

Els discursos van ocupar gran part de la conferència, fins que va arribar el torn de les preguntes. Cinc en total, dues de telemàtiques i tres dels periodistes presents a Brussel·les. Equitat pura: una per als informadors de cada país –connectats telemàticament i probablement els més interessats a destriar la informació dels discursos–, i tres per als presents. Fins i tot un dels periodistes in situ va preguntar per les negociacions de la Comissió Europea amb Suïssa.

Molt apropiat, creuran, com ho devien pensar Espot i Beccari. I en 45 minuts, conferència i roda de premsa liquidades i una oportunitat perduda per a tots aquells periodistes que, per primera vegada, tenien els tres negociadors de les tres parts implicades reunits davant els seus ulls. Coses del directe. Del directe d’Europa.