“Del costat rus em deien que vigilés què escrivia”

L’escriptor andorrà David Castillo ha publicat La vida en temps de guerra, un llibre únic a la Unió Europea en què recull 26 testimonis en primera persona de la guerra d’Ucraïna i que culmina un any de feina de l’escriptor amb una entrevista de caràcter personal al president ucraïnès, Volodímir Zelenski.

"L'Ambaixada Russa volia donar-nos testimonis que faltaven a la veritat"

Com sorgeix la idea d’escriure aquest llibre?

La idea va sorgir per casualitat, un dia en una reunió amb l’editorial, parlant del conflicte, de la manipulació dels mitjans, de com, per un costat, parlaven d’una cosa i, per un altre, parlaven d’una altra. Llavors, vam començar a cercar i vam veure que no hi havia cap llibre a tota la Unió Europea en què les persones parlessin en primera persona.

Com va trobar els testimonis?

Al final era com una xarxa. Entrevistaves algú i et deia que tenia un contacte que potser li podria interessar participar en el llibre, i a la vegada aquest contacte et portava a un altre. Després a l’ambaixada també et connectaven amb associacions, perquè hi havia gent que volia parlar, sobretot del costat d’Ucraïna. Del costat rus va ser més complicat trobar gent disposada a parlar.

Què volia fer amb el llibre?

L’objectiu inicial era que si hi havia 30 testimonis, 15 fossin ucraïnesos i 15 fossin russos. Però ens vam trobar que l’ambaixada russa volia donar-nos testimonis que o no eren reals, o faltaven a la veritat. També vaig tindre problemes amb els ciutadans russos perquè hi ha molta por i molta bogeria de gent que realment no hi veu més enllà, que per a ells el que diu Putin és la llei i que no volen parlar.

Va rebre pressions o amenaces?

Del costat rus sí, quan trucaves a algú et deien que no, i que vigilés què escrivia. Això era una frase molt recurrent. Gent que potser feia deu anys que vivia a Espanya i que em deia “no, jo no parlo de res perquè aquí els telèfons els han punxat i a Moscou ho tenen tot controlat”, i a vegades era com una mica un argument de pel·lícula, però al final veient el que Putin és capaç de fer potser no és tant de pel·lícula.

Com va arribar a Zelenski?

Realment no en tinc ni idea. O sigui, és una entrevista que va costar set o vuit mesos perquè des del començament del llibre volíem fer-la, però no va ser fins a l’última setmana que ens van donar llum verda. Però no sé què va portar Zelenski a acceptar.

Com el va veure?

No hem d’oblidar que és un senyor que no ve de la política, imagina que tu estàs treballant a la tele i de cop i volta ets president d’un país i resulta que entra en guerra, ningú està preparat per a això. Així i tot, em va agradar que de vegades va deixar veure el seu costat més personal, però mai sabré si era realitat o no, però sí que hi ha una o dues preguntes que jo vaig detectar que intentava obrir-se, però de cop canviava i deia jo soc el president d’Ucraïna.

Creu que el poble encara li fa costat?

Al llibre recullo alguns testimonis que no hi són del tot favorables i ell és conscient d’aquestes crítiques i que hi ha part del poble que a la millor ja no l’acompanya tant com al principi, però també m’he trobat gent que no el va votar i que la seva actuació a la guerra els ha fet canviar d’opinió.

El poble té la sensació que s’està fent tot el possible per acabar la guerra?

Hi ha opinions de tots els tipus, sincerament no crec que et pugui dir que hi ha un 90% de gent que diu que sí o que diu que no. Hi ha opinions totalment enfrontades amb això; de fet, hi ha un capítol d’una persona que és d’Ucraïna i diu que ella pensa que Putin i Zelenski treballen junts.

Creu que els testimonis podran sanar?

El títol del pròleg, el que firma la Judith Pallarés, diu que les conseqüències de la guerra es prolonguen per generacions, aquesta frase és la que millor resumeix el llibre, els fets relatats no es poden superar d’un dia per l’altre igual que els testimonis no s’oblidaran del que han viscut.