Les noves vacances

Ja ho diu la dita: a l’estiu, tota cuca viu. Les bones temperatures, l’augment d’hores de sol i la necessitat de sortir de casa omplen els carrers i les places de més vida que a l’hivern i, progressivament, que la primavera, que ha deixat mesos especialment freds i plujosos com aquest maig –el refranyer tampoc enganya amb aquest mes–. Malgrat tenir a tocar el període de descans que tothom espera amb ganes, les vacances, la inflació i la crisi econòmica tenen una incidència directa per a moltes famílies i residents del principat que ha comportat que cada vegada hi hagi més persones amb dificultats econòmiques que impedeixen que tothom en pugui gaudir. Així, l’augment de preus en productes bàsics com l’alimentació o el lloguer i la impossibilitat d’estalvi provoquen que molta gent no es pugui permetre la despesa que suposa marxar de viatge.

I sembla que la tendència que s’imposa, si es pot marxar del país, és fer viatges curts, amb especial preferència pels països veïns com Espanya o Portugal. “Vaig a Galícia cada any perquè he de visitar la família”, declara Laura Ruiz, que exerceix com a recepcionista. Tot i que intenta trobar les dates per marxar, que solen ser a l’estiu o a l’hivern, moltes vegades no pot per qüestions econòmiques. “Cada vegada és més car, nosaltres tenim la sort de no haver de pagar un hotel, ja que al poble està la nostra casa. Però la benzina és cada vegada més cara, sobretot quan passes de la frontera, i és un factor a tenir en compte”, afirma, incidint en els més de 1.000 quilòmetres a fer en cotxe i les tres parades obligatòries, com a mínim, per proveir-se de carburant. Una diferència entre el preu de la benzina al país i amb els veïns que escura les butxaques i que, pel cap baix, pot ser fàcilment de vint cèntims per litre.

D’altra banda, els viatges intercontinentals, com ara a l’Argentina o el Perú, són “impossibles de realitzar de forma periòdica i has d’estalviar per poder-los costejar” ha destacat Florencia López, que fa quasi tres anys que no va al seu país natal i treballa com a dependenta. López ha confirmat que sovint ha d’escollir una opció més econòmica, però, a canvi, ha d’anar en un vol amb dues escales, com a mínim. “Ara mateix no puc ni anar-me’n a la Costa Brava a passar una setmana de descans, perquè hem de pagar tres bitllets i enviar-li una aportació econòmica a la família, que està a l’Argentina, cada mes per sobreviure”, ha admès. Com la seva, també hi ha la història de Vanessa R., educadora que només visita els familiars que viuen al seu país d’origen, a Filipines, cada quatre anys.

Per la seva part, l’advocada Nicole Castillo viu una experiència totalment diferent. “Viatjo al Perú tots els estius, sé que és temporada alta, però la meva àvia m’ha de veure”, ha mencionat, donant gràcies al bon nivell econòmic del qual disposa. Amb tot, la jove ha destacat la pujada de preus en els vols, sent conscient que si no gaudís d’un bon sou, no podria permetre’s els viatges anuals. “Ni molt menys podria anar en èpoques en què els preus dels vols pugen com són els mesos de juliol i agost, perquè és excessiu”, ha dit Castillo.

El gruix del problema, però, resideix en aquelles persones que no poden sortir d’Andorra ni tan sols una setmana a Catalunya o als pobles més propers de França. Cal recordar que segons va recollir el Centre de Recerca Sociològica (CRES) en l’estadística sobre risc de pobresa i exclusió social de l’any 2020, en l’apartat de privació material, el 13,8% dels enquestats no es podia permetre marxar ni una setmana de vacances a l’any. Unes dades que corroboren certes experiències vitals dels residents al país. “Hem de costejar-nos la vida aquí, i amb els sous actuals és impossible” ha esmentat Marina, dona de fer feines, que ha remarcat la inviabilitat de l’estalvi a casa seva. “Si estalviem, no mengem, i si mengem, no estalviem. És irreal plantejar-s’ho perquè no podríem ni tan sols pagar el lloguer”, ha al·legat. D’altres casos, com el de Maria Encarna Caballero o Edgar, dependenta i repartidor, declaren fer tot el possible per poder veure els seus éssers estimats. “Vaig al cotxe amb algun germà i em quedo a casa del meu fill, així no gasto diners i ho compenso ajudant a casa, encara que no m’ho exigeixen”, ha mencionat la dependenta.

En aquest sentit, en l’observatori del segon trimestre del 2022 del CRES, de 753 enquestats, un 45% tenia una situació econòmica regular i un 18,2% oscil·lava entre dolenta o molt dolenta. Xifres visiblement preocupants que poden relacionar-se amb la incapacitat de sortir de vacances per la pèrdua de poder adquisitiu o l’auge dels preus, el qual significaria el 55,8% de més de 200 freqüències.

Així doncs, tot i que no són majoria, hi ha qui pot anar-se’n dues setmanes a països molt més llunyans. “Vaig per feina. Tanmateix, sempre m’agafo una setmana extra per quedar-me i visitar”, ha esmentat Christian Vieira, dansaire que sol estar entre dues i tres setmanes a la capital de l’estat estatunidenc d’Arizona, Phoenix. “En comprar els bitllets d’avió he vist una pujada de preus, però una vegada al lloc no ho puc assegurar perquè com mai hi he estat, no puc comparar”, ha declarat Bruno Ribeiro, informàtic que viatja periòdicament per Europa.

Per tant, es demostra que poder anar de vacances és una decisió que sempre s’acaba prenent condicionada, en gran part, pels recursos econòmics. Això implica que molts residents hagin d’assumir que han de passar les vacances dins les mateixes fronteres d’on viuen i treballen i que el cap no s’aïlli de la rutina diària.