“Tornaria a treballar en aquesta feina amb els ulls tancats”

Va néixer a Roní, un nucli de Rialp (Pallars Sobirà) i el 1973, amb 15 anys, es va incorporar a Pyrénées. L’empresa l’ha homenatjat pels 50 anys de treball.

Com va ser el seu primer dia a Pyrénées?

Recordo que estava molt nerviosa. Era un 23 de juliol i em van demanar que estigués a la caixa. Hi havia molta feina, i vaig dir-li al meu cap que els primers dies preferia no tocar diners, era una gran responsabilitat i jo no tenia cap experiència.

I què li va dir, el seu cap?

Que no em preocupés, que ja n’aprendria.

Quina secció li van assignar?

Els primers mesos estava a exposicions, però de seguida em van posar a la secció de joguines. Va ser com un somni, una noia de 15 anys a joguines! Recordo que quan no hi havia feina ens posàvem en un racó amb una altra venedora i jugàvem a fer de perruqueres.

Què va fer amb el primer sou?

El primer jornal me’l vaig gastar en roba als grans magatzems. La roba i les sabates m’encanten.

Com era el comerç fa 50 anys?

Era molt bo, es treballava molt. Ara s’ha modernitzat, i els clients són molt variats. Abans teníem una clientela fixa, molt fidel, sobretot la del país. I el turista era sobretot espanyol i francès, ara hi ha gent de tot arreu.

En aquells anys es pagava en francs i pessetes.

I fins i tot en dòlars americans. Quan venia un client amb moneda que no eren pessetes o francs el fèiem anar a caixa central a canviar. Amb l’arribada de l’euro tot això ja era història.

Què és el més agraït de la seva feina?

El tracte amb el client.

I el més ingrat?

Potser els horaris, el fet de treballar en festius... tot i que ben mirat mai ha estat un problema. Sempre m’han donat facilitats quan he necessitat agafar-me dies o canviar horaris.

La feina és com la seva família?

Sens dubte. A la feina hi he fet moltes amistats que encara conservo, amigues que són com germanes. També la família Pérez sempre ha sigut molt generosa amb mi i amb tots els treballadors, em van donar una oportunitat i m’han fet sentir una més d’aquesta gran família.

Quan es jubili, trobarà a faltar el seu lloc de treball?

Crec que al principi sí, després de tants anys és normal.

Amb l’experiència de 50 anys, què li diria a l’Anna del 1973?

No ho sé, potser li diria que aprofités l’oportunitat, amb els ulls tancats tornaria a treballar en aquesta feina.