El miracle de la supervivència

Pilar Montesino explicava ahir des de Barcelona, ciutat on resideix, les 72 hores que l’han fet protagonista d’una de les notícies de la setmana: el rescat després de tres dies extraviada a la muntanya. Les primeres paraules són d’agraïment als cossos d’emergència pel “tracte i la professionalitat” en un servei de salvament que sortosament va acabar de la millor manera. Era dimecres al migdia quan va sentir l’helicòpter que la va localitzar a la cabana on havia passat les dues últimes nits. L’odissea havia començat tot just tres dies abans, diumenge pels volts de dos quarts d’una del migdia, quan va deixar el cotxe a l’aparcament de la coma de Ransol amb la intenció d’arribar fins al pic de la Serrera. Ja havia fet l’ascensió un cop “i m’havia estudiat la ruta”. La pujada va anar bé: “Em sentia forta, no feia fred, de fet anava amb un jersei que no duia posat.” Les probabilitats de pluja, que havia consultat, parlaven d’un 20%. Un parell d’hores després, quan ja estava a uns metres del cim, el temps es va capgirar amb molt vent, pluja i una pèrdua de visibilitat notable. Va ser en els pocs minuts de pujar fins a l’estripagecs i iniciar la baixada que l’excursió es va tòrcer.

“Estic baixant i m’adono que no és el camí, però no hi veig i penso que arribaré a algun lloc”

“No he plorat, però sí que m’he angoixat molt per la família, pel meu fill, la meva mare”Pilar Montesino, Excursionista rescatada 

“Estic baixant i m’adono que no és el camí correcte, però no hi veig i penso que a algun lloc arribaré”, continua. I va trobar una petita cabana de pastor on va poder refugiar-se i va fer intents de trucar al 112, però sense sort; el telèfon no donava senyal. Després ja es quedaria sense bateria i sense la possibilitat de demanar socors. Però no tot va ser negatiu, va trobar un parell de jaquetes i se’n va endur una que li va servir d’abric durant els dies perduda. Aquella tarda encara va intentar trobar el camí quan el temps va millorar, però ja no hi va haver manera. La primera nit la va passar refugiada sota d’un pi i quan va clarejar va tornar a posar-se en marxa confiant que podria desfer les passes sense alertar el seu cercle íntim, que sabia que tenia pensat fer l’excursió, però que potser estaria il·localitzable perquè a Andorra –que fa anys que visita perquè la seva família té un apartament a Ordino– “trec les dades mòbils”. Va ser precisament l’alerta dels parents preocupats per la falta de notícies la que va activar la recerca, però ja dimarts cap al vespre. En aquell moment la Pilar passava la segona nit a la cabana en territori francès –“jo ja era conscient que estava a França”, explica– que li ha servit de refugi i on va trobar estris per fer foc. Un parell de sobres de sucre que va racionar, un parell de pomes i fulles d’enciam plantades a tocar de la cabana van ser el seu aliment. L’aigua va acabar sent la d’un rierol. Perquè tot i que va seguir intentant moure’s si més no per trobar algú que l’ajudés, ja el dimarts les cames li van començar a fallar. I el mateix dimecres al matí va haver de seure després de 15 minuts de caminada. Aquests dies li han demanat si va plorar “i plorar no, però sí que m’he angoixat molt, però per la família, pel meu fill, la meva mare”. Va témer el pitjor i va arribar a preparar un missatge escrit de comiat, però “he estat molt serena, també tinc molta fe en Déu i m’ha ajudat”.

Quan va veure el desplegament de cossos d’emergència a la coma de Ransol la primera reacció va ser dir: “Ho sento i gràcies, i algú em va dir que havia estat com un miracle.” No era evident que hi hagués un desenllaç en positiu després de tres nits i l’alegria era evident entre els professionals implicats. Ara també toca reflexionar. “La gent que em coneix sap que soc molt prudent, molt responsable, molt legal”, que “em miro molt les rutes abans de sortir” i que “crec que s’ha de viure sense por, però no faig bogeries”. Tot i així, admet que no tornarà a fer una sortida d’aquest tipus sola perquè “si caic o si em quedo sense bateria hi haurà algú altre amb un telèfon o per demanar ajut”. Ha experimentat la cara més amarga de la muntanya, aquella que juga males passades i contra la qual la millor arma és la preparació: telèfon, provisions, roba d’abric...