PAISATGE MUSICAL
Una nova fornada de veus
El concurs Sona9 contribueix que la música en català guanyi pes
Makuka a l’escenari.
Podríem dir que la creació musical en català a Andorra passa per una etapa d’estabilitat més o menys robusta. Un període de foc lent. Aparentment, la dimensió del Principat no permetria gaudir d’una escena musical folgada, però els temps actuals generen noves veus que busquen destacar en la llengua del país.
“Evitem pensar que la llengua perd influència. L’escena està viva”
Makuka, una d’aquestes noves propostes emergents, és Nicolás Vega, un cantautor de disset anys originari d’Escaldes. Enguany, ha estat un dels tres seleccionats del concurs Sona9, organitzat pel grup Enderrock. Els altres escollits han estat Veu Silent i Antònies Darkness. Vega explica que li va semblar “bona idea” presentar-se al concurs perquè és “un bon altaveu”. Un dels requisits per participar-hi és fer-ho amb obra en català. Vega ha creat sempre en anglès, però les aspiracions professionals van dur-lo a obrir-se lingüísticament: al Sona9 va presentar tres temes seus versionats al català (dues de les cançons ja les havia versionat per “estendre mercat cap a Catalunya”). Tocant-les en directe a l’escenari –diu– va tenir “bones sensacions”.
“Hem convertit Andorra en un país on es crea música”
Sobre el treball de traspàs lingüístic, comenta: “Al principi va ser una mica difícil. Se’m feia estrany cantar en una llengua que no escolto gaire. Les meves influències són anglosaxones. Les primeres proves no van sortir del tot bé, però després, amb més intents, ja em vaig anar relaxant”. Apunta que un dels grups que canten en català que més escolta ara és Oques Grasses: “L’últim senzill (Com està el pati) està molt bé”. Actualment, Vega prepara la gravació del seu tercer disc. El gener passat va publicar el primer i el segon, que ja el té gravat, l’està presentant a diferents discogràfiques. “El més segur és que publiqui més música en català, segur que sí, però la creació original sempre serà en anglès.” Pel que fa a l’escena andorrana, considera que aquesta està proporcionada a un país petit: “I els que surten bons, se’n van.”
“El més segur és que publiqui més música en català, segur que sí”
Meritxell Blanco és tècnica de l’àrea d’Acció Cultural del ministeri. Diu que “no ens ha de confondre” veure que els artistes consolidats a Andorra són d’una generació que supera la quarantena: “No hem de pensar que la llengua perd influència. De projectes nous en tenim. L’escena està viva.” “Sempre hi ha hagut molta proposta musical en català. De fet, des d’un punt de vista més general, el català a Andorra té molta presència; la llengua es parla”, afegeix. I dona noms d’artistes que han abonat el camí: Quim Salvat, Lluís Cartes, Juli Barrero o Jordi Botey.
Des del ministeri s’impulsen diferents vies per promocionar la creació musical. Blanco recorda que anualment es reparteixen 750.500 euros en projectes de creació i difusió musical. L’Auditori Nacional és un dels eixos centrals d’aquesta política d’impuls. Cultura programa artistes nacionals i internacionals. Entre els nacionals, “sempre convidem algú que canti en català, com ara Komanem, que han tocat enguany”. Les fires i els festivals són una altra plataforma important. L’última en la qual s’ha participat és el FiM (Vila-seca), un aparador de música emergent i familiar. Andorra hi va presentar l’espectacle Cançons de Trementina, creat pel músic David Font amb Anila Padrós a la veu. “És una proposta de teatre musical trencadora, amb un vessant LGTBIQ+”. El Mercat de Música de Viva de Vic també és una altra cita rellevant per promocionar artistes del país. I Blanco destaca, lògicament, les subvencions, un pilar fonamental del suport cultural. Pel que fa a les ajudes a la creació musical, assegura que, si el projecte presentat és en català s’obtenen més punts, és a dir, les possibilitats de ser finançat són més altes.
Oriol Vilella és programador musical (Jambo Street Music) i un dels fundadors i integrants de la banda Hysteriofunk (amb Roger Casamajor i Lluís Cartes). Coneix bé l’escena andorrana i no és catastrofista: “Gràcies a la meva generació, que vam començar a picar pedra com bojos, hem convertit Andorra una mica en el que volíem: un país on hi hagi música.” Com a programador del Jambo, selecciona cada any una trentena de bandes, de les quals una vintena són andorranes: “Intento que no es repeteixin i això és bèstia en un país com el nostre. Puc dir també que són músics de qualitat, que aquesta és una altra qüestió important.”