REPORTATGE
La carta negra
La designació del Bisbe d'Urgell no és facil, ja que també s’hi barregen intrigues polítiques per la importància de càrrec de Copríncep.
El copríncep Vives amb Albert Pintat i Meritxell Mateu.
Llegenda o realitat? Amb el nomenament del bisbe coadjutor, Josep-Lluís Serrano, recobra actualitat el debat sobre l’existència d’aquest document que representa una concessió a Espanya pel que fa al nomenament del Copríncep episcopal. Una concessió papal, encara que molt menys del que en el seu moment volia el Govern veí. Per a la història queda la pretensió de l’ara rei emèrit, Joan Carles I, de compartir honors amb el president de la República Francesa.
Roma només va acceptar una fórmula per satisfer les ambicions espanyoles i es va decidir que s’informaria Espanya del nom que havia decidit el pontífex, i si des de Madrid no s’hi posava cap objecció, s’anunciaria el nomenament. En cas contrari, es buscaria un altre candidat. Òbviament aquest pacte no va agradar gens ni mica a les autoritats andorranes. El llavors cap de Govern, Albert Pintat, va deixar clar que no es podia permetre el vet d’Espanya i que Andorra no pogués tenir com a mínim la mateixa influència.
El 17 de març del 2008, Pintat va signar a Roma l’acord entre el Govern i la Santa Seu, que consolidava la relació secular entre estats, desenvolupant el paper que la Constitució reserva a la figura del Copríncep episcopal, i regula la presència i la projecció de l’Església catòlica al Principat, d’acord amb l’ordenament constitucional. I és que fent una mirada enrere no hi havia cap document ni acord oficial que instaurés el binomi entre el bisbe i Copríncep. És el concordat actualment vigent que reconeix, per primera vegada d’una manera específica en un text, que el bisbe de la Seu és el Copríncep d’Andorra. Quelcom que s’ha fet durant segles no disposava d’un document oficialitzant aquest fet. L’acord, també, va establir que el Vaticà notificarà el nom del designat al Govern andorrà abans de nomenar-lo. Pintat, que s’havia referit a la carta negra per la concessió de la Santa Seu a Espanya, va aconseguir aquest primer concordat.
Fins al 1976, Espanya mantenia un privilegi medieval, recuperat per Franco després de la Segona República, pel qual ostentava el dret de presentació de bisbes al Vaticà. Mort el dictador, el rei Joan Carles I va renunciar a aquesta prerrogativa pròpia d’estats confessionals. Ho va fer amb una sola excepció: l’arquebisbe castrense, l’elecció del qual manté la fórmula arcaica d’intervenció de l’Estat en el nomenament d’un prelat de l’Església catòlica. Andorra no podia permetre que un altre país interferís o fins i tot pogués decidir en el nomenament del seu cap d’Estat. Els anhels espanyols van quedar reduïts en aquesta enigmàtica carta negra que les autoritats eclesiàstiques no neguen però tampoc afirmen, i que es dona completament per segura.
El concordat va servir per refermar la figura del Copríncep episcopal. Els polítics que van participar en el procés constituent recorden que Joan Martí Alanis no tenia un especial interès a ocupar la figura del Copríncep i fins i tot va advertir que si es decidia el contrari no posaria cap impediment. Hi havia veus a la mateixa Església catalana que demanaven que un clergue no podia exercir una funció política, però finalment Martí Alanis va fer la declaració que continuaria sempre que els andorrans ho volguessin.
Veus properes al Bisbat recorden que tot depèn dels andorrans i dels esdeveniments. Que en ple segle XXI no és fàcil encaixar l’ètica religiosa amb determinades reivindicacions. “A Andorra no es podrà avortar mai”, apunten. En cas contrari, és fàcil imaginar la reacció de Roma.