“Ara ja fa deu anys que em puc dedicar en cos i ànima només a pintar”

Ció Boncompte va néixer a Barcelona l’any 1956. Actualment viu a Mallorca. Va estudiar història de l’art a la Universitat de Barcelona. El santuari de Meritxell acull l’exposició Flames: transformació i regeneració a Meritxell, de l’autora. La mostra es podrà visitar fins al 31 de desembre.

Per què va decidir fer aquesta exposició?

El responsable és mossèn Ramon de Canillo, perquè fa dos anys em va demanar si li podia fer una pintura amb el que recordava de Meritxell. No vaig arribar a temps perquè estava treballant en una altra exposició i es va conformar amb un dibuix fet amb boli. Però la llavor ja estava sembrada.

I llavors?

Vaig estar dos anys i mig treballant en tots els quadres de l’exposició, incloent-hi també tots els caps de setmana. El que recordava de Meritxell era el patiment de mossèn Ramon, de la seva família i la població en general, perquè aquells dies van ser durs a causa del terrible incendi esdevingut el 1972. Mitjançant personatges de l’imaginari col·lectiu andorrà i de la història de l’art he fet els quadres de l’exposició.

Quins personatges?

Els arlequins de Canillo, l’ossa i el caçador, i també vaig introduir les pageses d’Andorra, un dibuix que va fer Picasso durant la seva estada a Gósol. I sobre el qual vaig coordinar un llibre per al Govern d’Andorra.

Quin és el missatge de l’exposició?

Quan em vaig posar a treballar en el tema vaig decidir que treballaria tots els quadres igual, com si fos un format de pintura votiva, és a dir, els quadres que feia abans la gent que s’havia trobat en una situació de perill irresoluble. La continuïtat entre cultes antiquíssims i el món cristià m’interessa explicar-la. També he afegit un racó per a nens perquè puguin entendre tot aquest món, perquè des de les institucions s’estan donant mil excuses per fets que van succeir fa 400 anys. La societat s’està carregant tot el que té un vincle amb la religió i això provoca el trencament amb les nostres arrels i la identitat cultural. És una obra creada ex profeso per Meritxell.

Quin interès té en Andorra i per què?

Vaig començar a venir a Andorra quan tenia quatre anys i com que el meu pare era muntanyenc i esquiador pujàvem a Soldeu a esquiar. Més endavant, ens vam establir a Canillo. Andorra per als que vivíem en aquell moment a Barcelona era el millor del millor. Arribaves i et trobaves unes muntanyes meravelloses i feies excursions. I, a més, es parlava català. Sempre que podia pujava a Andorra. Quan va morir el meu pare vaig seguir anant a AINA, la casa de colònies de mossèn Ramon, amb qui he col·laborat en moltes coses sempre que m’ho ha demanat.

Quan va néixer la seva passió per la pintura?

El primer record que tinc és asseguda al pati de casa de la meva àvia pintant per terra, he pintat tota la vida. Des que tenia quatre anys com a mínim. Per a mi pintar és com respirar i vaig estudiar història de l’art perquè sempre llegia sobre pintura. De manera professional vaig començar el 1972. Exposo intermitentment tant exposicions col·lectives com individuals. Les dues últimes que he fet els he dedicat anys de feina sense importar-me el temps i vaig exposant en llocs determinats.

Amb quina tècnica se sent més còmoda?

La tècnica de l’oli m’encanta a l’hora de fer els quadres per tots els matisos que puc arribar a trobar, barrejar les transparències, etc. Durant molts anys només havia pintat amb olis i quan vaig descobrir els acrílics em van agradar moltíssim. El quadre que surt a la fotografia està pintat en acrílic i és el darrer que vaig fer perquè és el resum de tota l’exposició.

Després de tants anys, on troba la inspiració?

El meu problema és que estic massa inspirada i des que he fet els 60 anys penso que visc contra rellotge i ho vull fer tot. Em ve de múltiples motius, per exemple la de Mallorca: Via Crucis d’un paisatge va ser arran que una primavera vaig decidir anar a prendre apunts al camp a Mallorca. Soc una persona molt inquieta en l’àmbit cultural i llegeixo moltíssim, i això em permet reflexionar sobre el que veig.

Com ha sigut la seva trajectòria?

No em va ser gens fàcil dedicar-me només a la pintura i vaig haver-ho d’alternar amb altres estudis i feines. Ara ja fa deu anys que em puc dedicar en cos i ànima només a pintar.

Què li aporta pintar?

Em dona la vida. I és el que necessito per viure. Visc molt sola i això em permet fer la meva vida i pintar tantes hores com vulgui. El meu fòrum de debat amb el món està al meu estudi.

Quins són els seus referents?

M’interessa tota la història de l’art. De tot he extret idees.