REPORTATGE
Com una criatura al llit
Moment discret, però important. El país no sempre té l’oportunitat de rebre una figura de pes de les lletres internacionals. Ahir a la tarda, però, vam gaudir de la visita de l’autor irlandès Colm Tóibín.
L’escriptor Colm Tóibín ahir a la llibreria la Trenca.
Esdeveniment literari a Andorra. Moment discret, però important, de magnitud. El país no sempre té l’oportunitat de rebre una figura de pes les lletres internacionals i ahir a la tarda, amb tota la sorpresa prèvia, vam poder gaudir de la visita de Colm Tóibín, autor irlandès conegut per obres com El mestre (novel·la basada en la vida de Henry James) o Brooklyn (el relat vital d’una noia irlandesa que emigra als Estats Units durant els anys cinquanta), totes dues rebudes, al seu moment, amb èxit de públic i crítica.
La novetat que Tóibín duia ara sota el braç era, justament, la continuació de Brooklyn (Long Island, publicada en català per Amsterdam), però el llibre presentat, el més ajustat al lloc, va ser la novel·la curta Una casa al Pallars, editada per Salòria.
Tóibín, que no era la primera vegada que venia a Andorra, però sí que s’estrenava oficialment al Principat com a escriptor públic, va conversar breument amb l’autor nostrat Albert Villaró a la llibreria La Trenca. Per a Villaró, Una casa al Pallars és l’exemple clar de l’amor de l’irlandès “per la muntanya, la gent que hi viu i, més específicament, pels Pirineus”.
“Van ser dos minuts, però com una criatura al llit, aquell moment va anar donant tombs”
De fet, aquesta obra no és l’única de Tóibín que té com a escenari el Pallars. Les terres veïnes també són centrals a Un llarg hivern i Estiu del 38. Tots tres llibres ens ofereixen “la visió particular” de Tóibín sobre el Pallars (on l’escriptor té una casa que visita cada any).
L’autor de Brooklyn forma part d’una tradició literària –la irlandesa– que ha donat grans noms en un període temps relativament curt per aquest àmbit humanístic (cent anys i escaig); autors com ara el novel·lista James Joyce, el poeta Seamus Heaney o el dramaturg Samuel Beckett. Preguntat per l’aliment que prenen els escriptors irlandesos per tenir una ploma tan destacada, Tóibín va agafar, sorneguer, el got que tenia a la vora i va respondre: “Aigua.”
Pel que fa a l’espurna que va arrencar l’escriptura d’Una casa al Pallars, Tóibín va explicar que tot es remunta a un moment de joventut, de l’època en què va viure Barcelona (final dels vuitanta). Un dia, fent cua a la Barceloneta per visitar un estudi que volia llogar, va conèixer tres germanes que acabaven de tornar a Catalunya després de viure una llarga temporada a Buenos Aires.
“Sovint cal arrencar la ficció de fets reals, basar-se en una cosa que ha passat”
Trenta anys després va reprendre aquella història: “Només van ser dos minuts, però com una criatura al llit, aquell moment va anar donant tombs, em feia preguntes.” Aquell exili i la vida de les germanes al seu retorn van ser el punt de partida real de la novel·la. Tóibín deia ahir que sovint cal arrencar la ficció de fets reals, basar-se en “una cosa que ha passat”. Així funciona la imaginació. El destí de les tres germanes acabarà lligat al poble de Burg.
La sala de la cafeteria de La Trenca es va omplir de lectors curiosos que van escoltar amb atenció les explicacions de Tóibín, que feia córrer les paraules en català amb agilitat i gràcia. Després de la presentació, l’acte va cloure amb una lectura de fragments d’Una casa al Pallars, reproduint la millor tradició anglosaxona.