“La novel·la és una eina per dramatitzar el silenci i els secrets”

Tóibín ha visitat Andorra aquesta setmana per presentar la novel·la curta Una casa al Pallars (Salòria). La presència de l’autor al Principat ha suposat un esdeveniment discret, però important: no sempre es pot rebre una figura de pes de les lletres internacionals. Hem conversat amb ell sobre la novetat pallaresa i també sobre la seva última obra, Long Island, la seqüela de Brooklyn.

Sempre va tenir clar que volia donar continuïtat a ‘Brooklyn’?

No, al principi no tenia cap intenció de continuar. Veia Brooklyn com un arc, com una novel·la completa. De fet, sempre m’ha semblat innecessari escriure una segona versió d’una història. En aquest sentit, l’única continuació que funciona bé és The Godfather Part II. Després de quinze anys d’haver publicat la novel·la, però, vaig tenir una idea: començar una segona part sense que fos una continuació immediata. Long Island comença vint anys després. La intenció, doncs, va ser escriure una novel·la original amb els personatges de l’altra.

Un dels trets que caracteritzen l’Eilis –la protagonista de ‘Long Island’– és la resignació, el silenci autoimposat. Quina importància té això en la novel·la?

La forma mateixa de la novel·la està construïda sobre els secrets. És important que el lector sàpiga molts detalls interiors d’un dels protagonistes, però no en conegui gairebé cap dels altres personatges. La novel·la ajuda a dramatitzar la distància entre el que està pensant un personatge i el que acaba dient. Tu pots estar pensant una cosa i dir-ne una altra de molt diferent. La novel·la és una bona eina per dramatitzar el silenci i els secrets.

Una bona part de ‘Long Island’ està ambientada a Enniscorthy, el seu poble natal. De quina manera es treballa un escenari que també és el seu origen?

Aquest escenari és com un suport. El nom dels carrers o dels bars són un pilar. Són fets, coses reals. La invenció ve després de tot això. A més, no és la primera vegada que el meu poble apareix en la meva obra. Tinc dues o tres novel·les més que també estan ambientades en aquests carrers.

Ha d’entendre les decisions dels seus personatges?

Sí. Com a autor, has de tenir una certa simpatia i empatia. No pots jutjar. Has d’escriure des de l’interior del personatge i no pas des del teu punt de vista, el de l’escriptor. Ha d’haver-hi una supressió d’un mateix per imaginar l’altre.

S’ha plantejat escriure una tercera part per tenir una trilogia amb Brooklyn i Long Island?

La veritat és que no. No sé què pot passar.

I té pensat indagar literàriament en la vida d’altres escriptors com ja va fer amb Henry James o Thomas Mann?

No en tinc ni idea. Tampoc ho sé. Està tot obert. De moment, puc dir que he creat dos díptics: per una banda, Brooklyn i Long Island; de l’altra, El mestre [novel·la sobre la vida de Henry James] i El mag [novel·la sobre la vida de Thomas Mann].

Quin paper té el lector en la seva obra?

El lector és una part essencial. Pensem en un triangle: el lector és un punt fonamental. Sempre estic imaginant el que necessita saber el lector.

La tradició d’escriptors irlandesos és molt notable quant a qualitat i notorietat, especialment durant els segles XIX i XX. Per què creu que és així?

No hem tingut ni grans pintors ni grans compositors. Hem estat un país pobre. El que teníem a finals del segle XIX era paper i tinta. També ha estat important la proximitat amb Londres. Les editorials londinenques sempre han estat obertes a la literatura irlandesa.

Si no m’equivoco, té una casa al Pallars. Com és això? Hi ve sovint?

Sí, hi vinc sovint. L’explicació és senzilla: de jove vaig viure un temps a Barcelona i un amic meu coneixia algú que tenia una casa a la zona.

He llegit que està sorprès per l’aparent bona salut de la llengua catalana. Crec que sent una certa enveja amb relació a l’irlandès.

Sí, la situació del català és un miracle. És increïble. Mira’ns. Estem aquí, rodejats de llibres en català, de diaris. Mantenim una conversa en català. És una cosa que els parlants de la llengua hauríeu de viure amb molt d’orgull.

Ha vingut a presentar la novel·la curta ‘Una casa al Pallars’. Quin és el punt de partida d’aquesta història de tres germanes catalanes?

Tot es remunta a un moment de la meva joventut, quan vivia a Barcelona. Un dia feia cua a la Barceloneta per visitar un estudi que volia llogar. En aquella cua vaig coincidir amb tres germanes que havien arribat feia poc de l’Argentina, on havien viscut durant una temporada. Van ser dos minuts de conversa, però aquell moment em va quedar gravat. Trenta anys més tard, vaig començar a pensar en la història d’aquelles dones.