Sense candiDAt a la vista

Un sector de DA i del mateix Govern ha plantejat a Xavier Espot la possibilitat d’anunciar en breu que es retira de la primera línia política sigui quin sigui el resultat del referèndum sobre l’acord d’associació. Només seguiria com a cap de Govern el temps necessari per posar fi a la legislatura i convocar eleccions generals. D’aquesta manera sortiria de l’equació de la consulta que es podria distorsionar pel fet que s’acabés convertint en un plebiscit a la seva persona i obra. Ho va fer públic amb altres paraules Conxita Marsol, però no n’és la ideòloga. El focus cal posar-lo, com gairebé sempre, a Sant Julià de Lòria. Però Espot s’hi resisteix i assegura en públic i en privat que esgotarà els gairebé tres anys que li queden. Tot i que caldria veure com s’ho faria si el resultat és un No a la Unió Europea. Un dels motius en què basa la seva decisió és la falta d’un relleu clar per liderar el partit, encapçalar la llista electoral, guanyar les eleccions i pilotar un Govern. No li falta raó, però defuig l’autocrítica a l’hora d’analitzar per què el partit es troba en un carreró de difícil sortida quan no fa gaires anys DA podia escollir entre cinc o sis candidats amb garanties (hi tornarem més endavant). De noms n’hi ha uns quants sobre la taula, però per un motiu o l’altre cap destaca sobre els altres, cap encaixa correctament, ni té un perfil de líder global. Encara tenen temps per fer de la necessitat, virtut. Tot i que en aquesta ocasió abans d’escollir el candidat caldrà definir: de quin DA estem parlant? De quin DA s’hauria de posar al capdavant? El partit està sumit en un mar de dubtes i més després del nou panorama polític que ha desfermat entre part del seu univers de votants les últimes decisions del Govern, amb la llei òmnibus com a estilet de l’intervencionisme. Té recorregut l’actual Demòcrates per Andorra, que poc s’ha mogut des del 2011? La legislatura vinent ha de ser de transició d’un pre a un post DA? El partit s’ha de refundar sense dilació? DA exclusivament de centredreta té raó de ser o s’ha d’obrir a altres sensibilitats ideològiques? Cap a quines? Els experts de l’univers demòcrata consultats pel Diari preveuen les diferents alternatives, però majoritàriament coincideixen que cal anar a buscar el vot a la seva dreta, que està orfena de lideratge d’ençà que Terceravia va implosionar a les últimes generals. I coincideixen que si Demòcrates no és capaç de captar-los apareixerà un nou partit que doni resposta a les demandes. Per simplificar: que el lliure mercat i les essències pàtries siguin el pal de paller de totes les actuacions. Que aquest espai polític voli sol o s’integri o s’aliï amb DA determinarà que el clima polític a curt i mitjà termini estigui més o menys polaritzat. Perquè és inqüestionable que Andorra s’està radicalitzant. Qüestions cabdals com la immigració, la inversió estrangera, el model de creixement o l’acord amb la UE s’allunyen cada vegada més del debat serè i racional, i s’afronten des de l’extremisme i la crispació.

L’espectre polític de Demòcrates és majoritari, però cal eixamplar la base i buscar consensos amb altres forces encara que sigui integrant-se en una nova marca electoral, assenyalen els experts. Un cop l’espectre polític a integrar ha quedat clar, el dilema de DA és escollir el candidat amb capacitat de diàleg contrastada que doni més garanties a l’hora de bastir ponts amb l’espai ideològic a captar. Tres noms destaquen sobre la resta: Ladislau Baró, Conxita Marsol i Jordi Alcobé. Un segon pilot de futuribles, que liderarien alhora el relleu generacional, estaria integrat per Carles Ensenyat, Guillem Casal i Laura Mas. Mentre que Mònica Bonell i Clara Pintat també participarien en la cursa, però amb opcions nul·les o pràcticament nul·les; tot plegat té una sospitosa aparença de globus sonda per desviar l’atenció i pressió sobre els sis primers. Tots i cadascun tenen pros i contres sempre referint-se, és clar, als respectius tarannàs polítics i possibilitats electorals. Així i tot, hi ha un rànquing indiscutible de més a menys possibilitats, en el qual coincideixen els experts consultats.

TRES EREN TRES

LADISLAU BARÓ

Ministre de Relacions Institucionals i Educació. Té un perfil ideal per a l’etapa de transició que ha d’afrontar DA. És capaç recuperar els decebuts de DA i bastir ponts cap a altres espais ideològics i alhora aglutinar les noves generacions amb l’univers conservador. Bon negociador, no té vetos i dona seguretat a la dreta clàssica (si és que n’hi ha d’una altra mena). A banda que té molt bona relació amb Concòrdia. Representa l’equilibri. Però hi ha més que seriosos dubtes sobre la seva predisposició a tornar a baixar a l’arena electoral i liderar una candidatura que s’albira heterogènia. També és cert que fa poc més d’un any ningú hauria dit que seria ministre.

CONXITA MARSOL

Ministra de Presidència, Economia, Treball i Habitatge. Una de les candidates amb més possibilitats de prendre el relleu fins que en entrar a Govern va demanar liderar la cartera d’Habitatge. Una decisió que la pot condemnar que hagi estat el seu “últim servei al país”. Ho té molt complicat, però mai se la pot donar per amortitzada. Si és capaç de treure uns 600 pisos a preu assequible al mercat abans que acabi la legislatura la seva estrella tornarà a brillar. I baixar a l’arena electoral és una de les aficions que practica amb més èxit. Aglutina el que queda a la dreta de DA, té bones connexions tot i que cobreix menys espectre polític que Baró. En qualsevol cas, passi el que passi, maniobrarà perquè mai sembli que perd.

JORDI ALCOBÉ

Cònsol major de Canillo. Té la capacitat necessària per captar per a DA l’univers en expansió de la dreta; sedueix els sectors conservadors de Virtus i els liberals, però està menys ben connectat que Conxita Marsol. Potser perquè pecaria d’estar escorat massa a la dreta, el perfil pot arribar a ser un escull a l’hora de mantenir la part més de centre del partit. I no diguem la de centreesquerra. Sacrificat, molt treballador i bon gestor, té poc carisma electoral fora de Canillo. I tal com concep la política és difícil que deixi el consolat sense acabar els quatre anys de mandat.

A LA RESERVA

CARLES ENSENYAT

Síndic general. Llarga trajectòria política com a conseller tot i la seva edat. Des que s’ha fet càrrec de la Sindicatura ha adoptat un paper més institucional i molt actiu per acabar dibuixant un perfil d’home d’estat (amb el permís de Jaume Bartumeu). En l’àmbit generacional seria el relleu natural de Xavier Espot, però sense la imatge de bon noi i de proximitat d’aquest. Preparació i experiència li’n sobren, però de tirada electoral, no. I cal tenir en compte que per activa i per passiva cada vegada que s’ha insinuat la possibilitat que lideri DA s’ha autodescartat. Tot i que encara falten dies per a unes noves eleccions.

GUILLEM CASAL

Ministre de Medi Ambient, Agricultura i Ramaderia i portaveu del Govern. Representa el sector més jove de Demòcrates amb una carrera meteòrica d’ençà que fa nou anys va començar a treballar al costat de Toni Martí fent els discursos. Potser massa meteòrica consideren els experts consultats. El fet de no haver treballat mai al sector privat és vist com un hàndicap. Com la falta de reconeixements i suports, perquè només ha fet política a la parròquia de Canillo. No està ben vist per la dreta de tota la vida.

LAURA MAS

Cònsol major d’Encamp. L’aclaparadora victòria a les últimes comunals i la renovació de la concessió a Saetde han impulsat políticament la cònsol. Així i tot, ho té complicat per optar al més alt càrrec. Té caràcter i és treballadora, però no destaca per la capacitat de diàleg.

VOLS DIR?

MÒNICA BONELL

Ministra de Cultura, Joventut i Esports. Experiència, tota, i capacitat de moure’s i copsar les sensibilitats polítiques, també. Ha ocupat tots els càrrecs institucionals haguts i per haver sempre des de la segona línia. Amb l’arribada al Govern poques coses han canviat.

CLARA PINTAT

Ambaixadora no resident a Itàlia i Suïssa. El seu nom el fa córrer el mateix Espot sota l’argument del seu perfil internacionalista (?), però ell és el primer que sap i la resta de DA ho diu que és massa de dretes i no aconseguiria suports dins el partit.

Hi ha una darrera variable que DA ha de preveure a l’hora d’escollir el candidat, en la qual no es posen d’acord els analistes. Com afrontar el fenomen Carine Montaner? Per un cantó, es defensa que qui vulgui aixecar la bandera de la dreta ha de pactar amb ella sempre que s’avingui a no liderar –té una bossa de vots gens menyspreable fruit de la política populista que practica– i, per l’altre, es creu que arribarà el moment que l’establishment conservador no se la prendrà de debò i no cal patir-hi. Alhora que recorden que va arribar a primera línia després de trair Josep Pintat. Un maldecap afegit per a DA. Encara que tot no han de ser entrebancs. Del que no cal que es preocupin, cap de Govern, síndic i els altres dirigents és del sector crític que s’està covant al partit per la tendència del Govern a descafeïnar iniciatives i reformes prometedores. Per davant de tot hi ha la voluntat de no comprometre l’acord amb la UE. I des d’una perspectiva electoral, amb l’oposició tampoc cal que hi perdin gaire estona. El PS és una caricatura i amb les dues concòrdies, fins que no se sàpiga quina ànima s’imposa a l’altra –la radicalment en contra de l’acord liderada per Cerni Escalé i Núria Segués o la més oberta a Europa encapçalada per Cerni Cairat i Pol Bartolomé–, poc o res hi ha a fer. L’única certesa hores d’ara és que res es mourà fins sis mesos abans de les eleccions.