REPORTATGE
Xoc davant del caos absolut
Marisa da Costa és una de les voluntàries que han ajudat en la tasca de neteja dels pobles arrasats de l’Horta Sud. És andorrana i resideix a València.
Voluntaris en una carpa de l’ajuntament de València.
Estat de xoc i preocupació latent. Són els sentiments que transmet Marisa da Costa, andorrana resident a la ciutat de València, per explicar l’estat d’ànim de les persones afectades pels aiguats que han arrasat una gran part de la comarca de l’Horta Sud. Els afectats directes es mouen entre l’impacte i la desorientació. Els ciutadans de la zona que no han patit sobre la pell la catàstrofe natural –com és el cas de Da Costa– actuen moguts pel patiment: tenen la tragèdia molt a prop i senten una implicació estranya i natural que els empeny a l’acció solidària.
Voluntaris arribant a un dels pobles afectats.
Da Costa, que treballa de periodista al departament de comunicació d’una empresa francesa, va acostar-se aquest cap de setmana passat a Alfafar, una de les localitats més malmeses per les riuades (a cinc quilòmetres d’on ella té la feina). “Fins que no ho veus amb els teus ulls no ets conscient de la magnitud del que ha passat”, expressa. Dona un detall significatiu: els peus enganxats al fang permanentment, fins a quinze centímetres.
Da Costa va col·laborar en les taques de neteja d’una casa inundada (un baix). Ella i l’equip que l’acompanyava van haver de buidar l’habitatge de l’aigua que el negava. A la casa hi vivien dues dones que des de dimarts passat dormen en un espai especial habilitat per l’ajuntament del poble. Les dues dones assumien l’ajuda “desorientades”, en xoc.
Fora, al carrer, “el terreny era impracticable”. Un escenari de “caos total, absolut”. Buidada la casa, els voluntaris van trobar els mobles per terra, la nevera trencada, desperfectes arreu. “Costarà molt tornar a la normalitat. Es necessitarà molt de temps. Hi ha quilos de fang. I cal llençar-ho tot”, assenyala Da Costa, que va presenciar una dolorosa escena de retrobament: “Una mare només repetia una frase al seu fill: ‘No saps pel que hem passat.’”
Pel que fa a l’arribada d’ajuda governamental, Da Costa és crítica i considera que “ha arribat molt tard; a Alfafar, les forces armades no van entrar fins dissabte, quatre dies després de la riuada”. Ara bé, “un cop ha passat tot, és molt fàcil criticar; prendre decisions és complicat”. Da Costa no dubta que aviat tornarà a col·laborar en les feines de recuperació d’un poble –uns pobles, una província– que ara mateix no sap on queda el futur.
Diu, finalment, que ha trobat a faltar que la seva empresa (“com sí que ho han fet altres”) no hagi coordinat la plantilla en una divisió entre els que assisteixen les tasques de l’oficina i els que surten a socórrer la gent veïna que s’ha quedat sense res, desemparada.