UNESCO
Cop de porta de la candidatura a Patrimoni Mundial a la Seu Vella
No hi ha criteris històrics per incorporar el monument a la candidatura de la Unesco
Interior de la Seu Vella de Lleida.
Després d’una sessió extraordinària del Consorci del Turó de la Seu Vella de Lleida celebrada dilluns passat, l’entitat presidida per l’alcalde de la capital del Segrià, Fèlix Larrosa, va aprovar fer una petició formal al Govern d’Andorra per incorporar el monument a la candidatura de Patrimoni Mundial de la Unesco. La petició també es va traslladar a la consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Sònia Hernández, i al ministre espanyol de Cultura, Ernest Urtasun.
“A l’hora d’elegir els monuments, únicament compten els criteris històrics, no els polítics”
El projecte de candidatura en qüestió, d’abast transnacional, reuneix dotze monuments de l’edat mitjana fins al segle XVI que són testimonis de la creació del Coprincipat d’Andorra. Juntament amb el conjunt catedralici urgellenc i amb el castell de Foix, deu monuments andorrans formen part de la candidatura.
“No em sembla lògic que Lleida vulgui pujar al carro de la Unesco a qualsevol preu”
Un projecte que va començar a prendre forma el 2015, quan es van elegir els monuments pel seu estat de conservació i per la vinculació amb la història del país. Des d’aleshores, el Copil, el comitè de pilotatge, s’ha reunit en diverses ocasions per anar afinant els detalls d’una candidatura encara en fase de redacció i que ha de superar diversos passos per presentar-se formalment.
“Hi ha indicis que fan pressuposar que s’hauria signat en un altre lloc, aviat en parlarem”
En tot cas, des del ministeri de Cultura afirmen que els béns immobles seleccionats que la integren ja estan definits, i que no compten incorporar-ne de nous. Preguntada sobre la qüestió, Mònica Bonell deixa clar que tot el que es decideixi serà amb criteris històrics i científics, i que en cap cas es tracta d’una decisió política. La ministra afirma que ja fa uns dies que es va rebre la demanada lleidatana i que l’ha sorprès que ara hagin optat per fer-ho públic. En aquest sentit, sembla que l’anunci ha agafat molts de sorpresa, i que fins i tot ha causat un malestar important entre les institucions implicades, també de fora d’Andorra.
El pariatge signat el 8 de setembre del 1278 és possiblement un dels documents més importants de la història del Principat per la transcendència històrica posterior que ha tingut, donant lloc a un model de cosenyoria entre l’Església d’Urgell i el comte de Foix que, amb les seves variacions i vicissituds històriques, ha arribat a l’actualitat. El pacte establert aleshores posava fi a un conflicte secular entre ambdós poders feudals i que havia tingut episodis tan sonats com l’atac foixenc a la catedral d’Urgell el 1196. Per solucionar el conflicte i aprofitant una escletxa de pau, el rei Pere II (que exercia com a garant de la pau) va obligar els contendents a firmar una sentència arbitral el 1278 i que avui coneixem com a pariatge. Qui va redactar el document fou Arnau de Vall-llebre, notari públic de Lleida, i aquest és el nus de la qüestió, perquè amb aquest pretext la Paeria afirma que va ser “a Lleida on es va signar la pau entre el bisbe de la Seu i el comte de Foix”, i que concretament la signatura es va produir “al Turó de la Seu Vella”.
Els especialistes consultats es mostren més que sorpresos davant d’aquesta afirmació. Albert Villaró, d’Andorra Recerca + Innovació, afirma que “no hi ha cap prova que el document s’hagi signat justament en aquell indret”. En aquest sentit, exposa que uns dies abans el rei havia signat documents al Convent dels predicadors de la ciutat, perquè, al cap i a la fi, “el rei podia signar on volgués”. La referència del notari creu que és totalment circumstancial i que la jurisdicció d’un càrrec com aquest anava més enllà de les quatre parets d’un indret determinat. Villaró no s’està de recordar que el 1278 la Seu Vella de Lleida no estava acabada, i que a l’octubre d’aquell any encara s’encarregava a un mestre d’obres de fer part de la coberta. A més, diu que “pressuposem que hi va haver una gran cerimònia de signatura amb trompetes i un gran festí, quan probablement uns i altres van signar potser sense coincidir en el moment”.
Del mateix parer és l’historiador Carles Gascón, a qui des de Patrimoni Cultural se li ha encarregat immediatament d’elaborar un informe tècnic per tal de prendre una posició clara. El mateix Gascón manifesta que fins fa quatre dies donava per bona de manera acrítica que s’havia signat a Lleida, una afirmació que vindria de la publicació del pariatge per Cebrià Baraut. Sigui com sigui, “Lleida no apareix per a res al document, i menys encara la Seu Vella com a tal”. A parer seu, si depèn de criteris tècnics, “la petició no té cap tipus de recorregut”. Si res no canvia, doncs, ara per ara la Seu Vella de Lleida no té cap mena d’opció de formar part d’aquesta candidatura.