“Vaig deixar la medicina per practicar-la amb la paraula”

El retorn positiu dels pacients de càncer a qui va tractar el va impulsar a escriure i a fer conferències sobre el potencial humà. Té tres milions de seguidors a Instagram, fa cursos i gira arreu del món amb les xerrades.

Què farà a la conferència?

Més que una conferència és una experiència. Jo aspiro i anhelo que sigui una experiència transformadora, perquè no és que simplement expliqui unes coses, sinó que interactuaré amb l’audiència perquè ells experimentin una sèrie de sensacions. I d’aquesta manera vagin descobrint quin és el camí per connectar amb el seu veritable potencial, desplegar-lo i fer-lo florir.

Què és el creixement personal?

Per a mi, és una aventura de descobriment i transformació. És un viatge interior en el qual un va descobrint coses i va trobant recursos i capacitats que no sabia que tenia. És com un viatge a un país desconegut on un va descobrint coses que ni tan sols sabia que existien, i això li pot permetre tenir una sèrie de coneixements i experiències que quan torna a casa li poden ser d’excepcional utilitat.

On va aprendre aquests coneixements?

Utilitzo molt del que he après en el camp de la medicina. Durant 26 anys he fet de cirurgià amb pacients i m’he trobat situacions molt dramàtiques. Ens poden trucar a urgències per un accident de trànsit i trobar una persona tan crítica que en un minut s’ha de prendre una decisió que posa en joc la seva vida. Els cirurgians hem de tenir una capacitat de gestionar el nostre món emocional, de saber trobar canals per actuar amb precisió i no amb precipitació. A més, la medicina ensenya molt la importància de la comunicació amb els malalts perquè ells abordin la seva malaltia d’una manera radicalment distinta.

Quan decideix deixar la medicina i dedicar-se a les xerrades?

Van ser uns quants pacients els que m’insistien que havien notat un impacte tan marcat en les seves vides que creien que els meus coneixements podien beneficiar altres persones, encara que no estiguessin malaltes. Si no haguessin insistit tant, jo no hauria explorat aquesta via. Allò va créixer tant fins a arribar a un punt en el qual no podia combinar la cirurgia amb la quantitat de peticions de xerrades que tenia en diferents llocs del món. Llavors, vaig haver de prendre una decisió molt difícil, que va ser deixar una professió que a mi m’encantava, per continuar practicant la medicina, però des d’un altre angle, no amb el bisturí, sinó més amb la paraula.

Creu que vivim en una societat apàtica dels problemes que ens envolten?

No diria simplement apàtica, diria malalta, i bastant. Només has d’observar la quantitat de persones que estan sofrint avui dia, no sols per malalties físiques, sinó psicològiques. Això no hauria de ser així. Llavors, òbviament, des del punt de vista científic i tecnològic hem avançat molt, però en el nivell de la il·lusió, la serenitat i la pau interior, no em sembla que estiguem avançant prou. Llavors, no considero que puguem dir que la nostra societat és una societat que estigui completament sana.

En què es podria millorar?

Primer, amb un nivell d’humanització molt diferent a l’actual. És a dir, avui dia, amb no poca freqüència, la relació d’unes persones amb unes altres no és una relació de proximitat, amabilitat o col·laboració, és una relació indiferent o fins i tot amb algun toc hostil. Llavors, per això, quan una persona es troba amb algú realment amable, servicial, és una experiència que normalment no oblida. Per què no ho obliden? Perquè és poc freqüent. Si fos l’habitual, un s’hi acostumaria, però som una societat que s’ha deshumanitzat profundíssimament, i això té conseqüències. Mirem també el nivell de solitud, com és possible que hi hagi tantes persones que se sentin tan soles i que ningú tingui un gest d’acostament cap a elles?

Influeix tenir objectius massa individuals i materialistes?

No hi ha cap problema amb el món material, és a dir, tenir coses no és un problema. Ara, quan tenir coses és l’única cosa que a un li importa, quan un s’adhereix a aquestes coses, llavors sí que hi ha un problema. I la nostra societat és una societat que valora per a mi de manera excessiva el material i s’oblida de dimensions que no ho són, com la humanista o l’espiritual, que són ambdues molt importants per tenir pau interior. En aquest sentit, ho he dit des de fa molts anys, els buits del ser no s’emplenen amb el tenir. L’ideal, òbviament, és que una persona tingui tots els recursos que necessita.

Coneix Andorra?

Sí, jo fa molts anys que vinc a Andorra, hi dec haver estat unes 13 o 14 vegades. És una terra molt estimada per mi, absolutament preciosa des del punt de vista de la natura, un dels llocs més bonics que conec. Sempre m’he sentit extraordinàriament ben tractat, un país de gent veritablement simpàtica i acollidora.