Periodista
“El masculí plural no és innocu; nega les dones”
Maricel Chavarría, cap de Cultura de ‘La Vanguardia’.
La periodista manté una batalla semàntica que no és fàcil: desmuntar la “falsa inclusió” del nou llenguatge inclusiu. Chavarría exerceix avui de cap de Cultura de La Vanguardia. Les seves àrees de cobertura són la música clàssica i l’opera, però abans (fa més de trenta anys que treballa al diari) va formar part de la secció de Societat, on va especialitzar-se en feminisme i llenguatge no sexista (que cal diferenciar de l’inclusiu). Sobre aquesta última matèria oferirà avui una conferència a l’Espai Caldes.
Quin problema detecta en el nou llenguatge inclusiu?
Que vol incloure molta gent i aquesta és una feina que, anteriorment, ja ha fet el feminisme perquè les dones –que som la meitat de la població– estiguem presents en la llengua, que és un dret que tenim.
Vostè parla de “falsa inclusió”. Per què?
Perquè la inclusió de les dones en el llenguatge encara no s’ha fet realitat. El llenguatge ens defineix i ens limita. No és innocent. És una eina política estratègica. Les acadèmies de la llengua són molt poderoses, per exemple. Són les que donen el vistiplau a l’hora d’ampliar o esmenar el vocabulari. D’altra banda, els drets civils han influït molt en la correcció política del llenguatge en les darreres dècades. Els col·lectius denigrats sempre han trobat un bon aliat en el llenguatge. És absolutament imprescindible fer justícia a través del llenguatge, però, a la vegada, també és fonamental veure com la incorporació de conceptes que ajuden a donar visibilitat a les minories discriminades pot carregar-se els drets de les dones, que som la meitat de la població i també estem en inferioritat de condicions.
Estem davant d’una contradicció?
Absolutament. El feminisme està desesperat per poder explicar a la gent el que ha estat fent durant dècades i ara sembla que tot plegat és paper mullat.
Sovint, l’avenç ideològic de la societat no va en paral·lel a l’evolució del llenguatge.
D’això en sabem molt les feministes. Un exemple: l’any 1931, Clara Campoamor va ser nomenada diputada de les Corts espanyoles juntament amb dues dones més. Van ser escollides per homes, per tant, eren dones molt excepcionals. Les dones no podien votar. El Congrés dels Diputats, però, va haver d’esperar fins a l’any 1996 per aconseguir que la RAE reconegués l’aplicació del terme diputada a les dones escollides, en lloc de diputado. Els canvis en la norma triguen moltíssim a arribar. Fins al 2009, la UE no va demanar redactar un manual que tingués com a objectiu evitar el llenguatge no sexista. L’objectiu era evitar fórmules que impliquessin que un dels sexes quedi per sota de l’altre.
La neutralitat del llenguatge és possible?
En la majoria de les llengües europees, la convenció diu que és millor utilitzar el masculí com a gènere inclusiu perquè el femení exclou, ja que només es refereix a les dones. Se suposa, en canvi, que el masculí fa referència a tothom. Moltes feministes han estudiat aquest desajust. La filòloga Eulàlia Lledó, per exemple, va proposar fórmules com ara la direcció, en lloc de directors, o el personal mèdic, en lloc de metges. El masculí plural no és innocu; acaba negant les dones. No podem estar segures que ens inclogui.
Considera que el nou llenguatge inclusiu és antinatural?
A les dones sempre ens ha costat molt que s’acceptin termes que són naturals en la pròpia llengua. Ara, però, la tendència –fruit de la pressió o de la correcció política– és adoptar un llenguatge que sigui sensible amb les minories. Es parla de cossos uteroportants. A mi aquest terme no em defineix. Em cosifica, de fet.